Una de policíaca, una de judicis

En el fons, les ganes de descobrir la veritat d’un crim i que «es faci justícia» també és una cosa que pertany a la nostra cultura. Tal era la necessitat de resoldre aquestes incògnites que antigament, quan resultava impossible el descobriment de la veritat escoltant els possibles implicats, s’apel·lava a la divinitat a través de l’anomenada ‘ordalia’. Era tot tan bast com sotmetre a una prova habitualment bestial el sospitós per descobrir la seva sinceritat. Per exemple, se li feia posar la mà al foc –d’aquí ve l’expressió–, i si al cap d’uns dies tenia ferides greus, era condemnat a mort si la septicèmia no havia fet abans la seva tasca. Déu havia parlat disposant la vida o la mort i el poble creia que era el seu veredicte. S’utilitzava aquest recurs sempre que la gent volia tranquil·litzar la seva consciència davant el desconegut.

Se segueix fent, i no només en forma de supersticions, amulets i altra parafernàlia paranormal, sinó que està disposat en les lleis. Incomprensiblement continuem conservant els juraments i les promeses, que és el que ha quedat d’aquestes antigues ordalies, i encara massa pensen que els «jurats» –d’aquí ve el seu nom– poden determinar la veritat d’uns fets observant una espècie de xou preparat per advocats i fiscals que no està enfocat al descobriment de la veritat, sinó a fer passar per mentiders els testimonis o pèrits presentats per la part contrària. Tot i que aquests declarants siguin les persones més honestes d’aquest món, en mans d’un advocat malvat o fiscal es poden transformar en ninots que sembli que estiguin mentint. Al cap i a la fi, diuen alguns –jo no– que la missió dels advocats no és el descobriment de la veritat, sinó la defensa del seu client. Diferent és la missió dels fiscals, que sí que està inequívocament orientada a la veritat, tot i que de vegades semblin ignorar-ho.

Algunes pel·lícules es dediquen a descobrir aquestes argúcies d’advocats –no es perdin ‘Anatomia d’un assassinat’– o els terribles defectes del jurat davant un advocat honrat –no deixin de veure avui mateix ‘Matar a un ruiseñor’–, però d’altres elaboren un relat apologètic del jurat que resulta simplement increïble –repassin la favorita de molts, ‘Dotze homes sense pietat’–, o bé que fan una lloa a l’espectacle a què abans em referia, com si afusellar a preguntes un reu o un testimoni fos una manera d’obtenir la veritat. Abans de veure ‘Alguns homes bons’, intentin llegir algun llibre de psicologia del testimoni, i veuran no només que no s’aconsegueix res assetjant un testimoni, sinó que observar-ne la gestualitat, al contrari del que molt probablement pensen, és absurd. Igual que els detectors de mentides, l’eficàcia dels quals és idèntica a la del xarop ‘regenerador capil·lar’ dels ‘westerns’.

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

Amb tot, l’autèntic problema són les pel·lícules policíaques. Directament se sol lloar els policies que vulneren drets fonamentals, és a dir, que torturen, que enganyen els reus en els interrogatoris, que entren en llocs tancats sense autorització judicial, que falsegen proves per atrapar el suposat «autèntic» culpable o que fan burla del maltractament als detinguts, o els executen extrajudicialment. Aquestes pel·lícules, tant més seguides com més violentes són, no serien preocupants si no creessin una consciència en la societat que també es trasllada als policies. Algun dia arribarà que algun guionista decidirà explicar que tota aquesta escombraria no serveix per atrapar «els dolents», sinó els que la policia concep puntualment com a enemics, enganyant –de vegades amb la seva col·laboració– jutges i fiscals.

És la negació del Dret. Si volen saber el que és realment i com possibilita la nostra existència en llibertat, vegin ‘L’home que va matar a Liberty Valance’. No, no és realment un ‘western’. En realitat, si n’entenen l’essència, veuran que és el contrari. Disfrutin-la.