Article de Care Santos Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
La variant Ulisses
Els infectats per la variant literària no es trobarien malalts, però de sobte experimentarien una irresistible necessitat d’escriure versos, de donar-li al món una novel·la autoficcional o de començar una trilogia
M’escriu una amiga escriptora i em diu que té covid. Ens vam veure el dia de Sant Jordi. Ens vam fer fotos juntes, vam fer broma sobre com d’insensat era que al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona ens haguéssim reunit centenars d’escriptors (gairebé tots sense mascareta) i que ens estiguéssim fent petons com bojos, contents de retrobar-nos, de tornar a celebrar, i que no plogués (encara). Més d’un va fer broma: no tenim terme mitjà. Allò tampoc era normal, el virus continuava per allà, amagat. Ai els xinesos, va recordar algú, si ens veiessin. Sí, però en algun moment s’haurà de començar a perdre la por de tot això. La por, sí. La por sempre decideix per nosaltres, guia els nostres passos. En algun moment jo vaig fer broma (i alguna col·lega la va utilitzar per a la crònica del dia en algun diari): ¿T’imagines que creéssim una variant literària del virus? Va ser un despropòsit més d’un dia ple de despropòsits, tot i que també d’alegria i d’un optimisme que no es va fer del tot miques fins més tard de mitja tarda, quan va caure la segona calamarsada i alguns vam començar a donar-nos per vençuts. Hi ha coses contra les quals no es pot.
Quan avui he sabut que els escriptors que ens vam amuntegar als actes públics del dia de Sant Jordi estem començant a caure, he recordat la meva brometa sobre la variant literària del virus. Hauríem de començar per posar-li un nom. Un d’original però que mantingués l’esperit dels il·lustres predecessors a la pandèmia, i que alhora en marqués la diferència. Se m’acut que podríem anomenar-lo Ulisses, per exemple. Perquè ve del grec (a joc amb beta, delta, òmicron i companyia), perquè viatja i perquè és tossut. La variant Ulisses seria de contagi lent. Farien falta moltes hores de conversa calmada per inocular-l’hi a algú, però una vegada contreta es tornaria immediatament persistent. Els efectes serien: tendència al somieig, preferència pels éssers ficticis i les històries irreals (si pot ser, amb final feliç) i una tendència al conformisme i a l’alegria del tot incomprensible, fruit de les múltiples mutacions i de la capacitat d’arrossegament de la ficció.
Entretots
Els infectats per l’Ulisses no es trobarien malalts, però de sobte experimentarien una irresistible necessitat d’escriure versos, de donar-li al món una novel·la autoficcional o de començar una trilogia. L’any que ve serien convidats a la festa de Sant Jordi, on es commemoraria amb un acte institucional els pioners que van originar el contagi, i es llegirien les millors obres dels nous infectats, que només de vegades coincidirien amb els autors més venuts de la jornada. I mentrestant, continuaria caient calamarsa a finals d’abril, o un boig rematat seguiria matant innocents a la cantonada, o esclataria la penúltima apocalipsi política, però les felices víctimes de la variant Ulisses tindrien un refugi segur que els salvaria de tot. L’únic possible.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
