Un retorn breu

Però llavors, algú va trepitjar el cable que no tocava, i va desmuntar tot el tinglado. L’equip es va encallar i cada un tindrà la seva teoria: des del cop moral que va suposar l’eliminació europea, al mèrit dels rivals per haver trobat l’antídot, passant per les lesions de Piqué o Pedri.

La melancolia

El cas és que de la nit al dia, Alba i Busquets tornen a ser veterans, Ferran Torres és transparent, Aubameyang ja no veu la porteria com si fos una piscina, Dembelé es posa les botes del revés, Frenkie de Jong ha entrat en una fase de melancolia, Eric perd tots els duels i Ter Stegen no para de recollir pilotes a la xarxa. 

Notícies relacionades

Illa, malgrat Sánchez

Ciutats sostenibles: no són utòpiques

El futbol és un estat d’ànim i després de desaparèixer aquest al·licient pels títols que al novembre no podia ni plantejar-se, ha arribat la depressió. La necessitat. L’obligació. I això no és divertit. I si a més permets que et marquin primer, els partits passen a ser pesats, estones d’angoixa que ningú vol viure i en les quals es destapa la fragilitat mental d’uns jugadors sense confiança. Empetitits a l’espera que algú els rescati.

Aquest algú l’adeu del qual havíem oblidat durant aquells dos mesos d’un preciós miratge. Però no podia ser tan fàcil. Queden cinc partits per recuperar alguna cosa del perdut i per evitar el gran perill. Més enllà de garantir la Champions, es tracta d’evitar la caiguda lliure, de no acabar la temporada en el mateix punt que l’estiu passat.