viatges de pel·lícula: VENÈCIA, LA HISTÒRIA COM A ESCENARI

L'etern decorat

ILLES, CANALS, PALAUS, ESGLÉSIES, PONTS I RACONS PERDUTS EN EL TEMPS CONVERTEIXEN LA CIUTAT QUE VA SER REPÚBLICA EN UN GRAN PLATÓ

Té un perfil repetit mil vegades en la literatura, el cine, la pintura, però tot i això, la ciutat dels canals canvia d'aspecte en cada cita.

5
Es llegeix en minuts
XAVIER MORET
VENÈCIA

Thomas Mann va escriure que arribar a Venècia per terra és "com entrar en un palau per la porta del darrere", i que s'havia d'abordar la ciutat com ell ho havia fet: per mar. És clar que Mann ho va escriure, a la seva novel.laLa mort a Venècia(1911), quan el turisme de masses encara ni se sospitava. Avui dia, no obstant, és un fet que la gran majoria de turistes entren a Venècia per terra --és a dir, per la porta del darrere--, i es queden a la ciutat el temps just per fer unes fotos del Gran Canal, del pont de Rialto i de la plaça de Sant Marc i comprar una góndola en miniatura que probablement oblidaran en un racó quan tornin a casa.

Bellesa literària

Fidel a la novel.la de Mann, el 1971 Luchino Visconti va iniciar la seva multipremiada pel.lícula amb una seqüència en què es veu Dirk Bogarde, en el paper de Gustav von Aschenbach, assegut a la coberta d'un vapor amb destí a Venècia, una ciutat que apareix embolcallada en un vel de boira i decadència. És una excel.lent obertura per al garbuix laberíntic d'illes, canals, palaus, esglésies i ponts que és Venècia, per a una ciutat atípica que sovint adopta l'aire d'un enorme plató.

Joseph Brodsky, nobel de Literatura el 1987, estava tan enamorat de Venècia que va escriure que "vaig cometre l'error de no néixer aquí". Per redimir-lo, visitava Venècia cada hivern i va escriure un llibre excel.lent sobre la ciutat:Marca de agua. En ell, sobre la pel.lícula de Visconti, escriu: "La llarga seqüència inicial amb Mr. Bogarde en una gandula, a bord d'un vapor, em va fer sentir pesar per no trobar-me mortalment malalt".

Aquestes coses són típiques de Venècia. És una imatge tan vista, i no obstant tan fascinant, que el viatger s'esforça per contemplar-la a través de la mirada dels artistes que l'han precedit: Canaletto, Casanova, Goethe, Byron, Mann, Visconti, Brodsky i fins i tot el Corto Maltés d'Hugo Pratt. I ni així resulta fàcil. El 1786, en el seuViatge a Itàlia, Goethe va escriure: "Ja s'ha dit i escrit tant sobre Venècia que no m'entretindré en descripcions". Si això succeïa fa 120 anys, ¿què es pot dir ara d'aquesta ciutat tan literària?

No és fàcil escriure sobre Venècia, però s'hi ha d'anar, si pot ser a l'hivern, que és quan la boira i la pluja aconsegueixen que la ciutat assagi tots els tons del gris. A l'estiu es té l'avantatge dels dies més assolellats, però la calor, el xaloc i la pestilència dels canals, s'uneixen a la ciutat museu que s'esforça per morir amb certa dignitat.

Un recorregut pel Gran Canal és avui, sens dubte, la millor iniciació a la ciutat de Venècia. En el trajecte que va de l'estació de ferrocarril a la plaça de Sant Marc es pot admirar la vigència d'una via d'aigua per la qual circulen vaporettos, ambulàncies, bombers, aliments, materials de construcció, policies i escombriaires, amb el teló de fons d'uns palaus que honoren la Sereníssima República. El pont de Rialto sorgeix als ulls del visitant com una realitat que sembla robada d'algun quadro, igual que succeeix amb l'elegant plaça de Sant Marc, mentre que l'acumulació de góndoles porta a pensar que Thomas Mann les associa amb taüts a La mort a Venècia, una novel.la obsessionada per la mort.

Ciutat d'excessos

Brodsky opina que aquesta és una ciutat més adequada per escenificar un divorci que no pas una lluna de mel. I, després de recordar que viatjar en góndola és un capritx que surt car, afegeix: "Això és el que explica l'edat avançada dels passatgers de les góndoles: un septuagenari pot desemborsar la desena part del salari d'un mestre sense queixar-se. La visió d'aquests decrèpits Romeus i les seves atrotinades Julietes és invariablement trista i violenta, per no dir horrible".

Tristeses al marge, no obstant, meravella a Venècia comprovar que l'enlluernador decorat hi és sempre, nit i dia. Després del passeig pel Gran Canal, és obligat perdre's pels carrerons a la recerca de la bellesa recòndita, d'una soledat subratllada pel so de les campanes i el ressò dels passos. Perquè també en això, en la insistència del silenci i en l'absència de cotxes, Venècia és única. "Mai se sap, al moure's per aquests laberints --escriu Brodsky-- si es busca un objectiu o es corre darrere d'un mateix". I el protagonista de La mort a Venècia es perd pels carrerons pròxims al teatre de La Fenice --un altre lloc de visita obligada-- buscant Tadzio, l'adolescent que encarna l'ideal de la bellesa absoluta. "Havia perdut el sentit de l'orientació --escriu Thomas Mann--. Tots els carrers, canals, ponts i places d'aquell laberint li semblaven iguals, ni tan sols estava ben segur dels punts cardinals".

Els excessos de Venècia poden produir desvari i desconcert, però si es vol comprendre la ciutat s'ha d'anar a la recerca dels barris que s'oculten darrere del decorat del Gran Canal; convé perdre's per l'illa de Giudecca, o gastar les soles passejant per la Drassana o Santa Croce, on sobreviu una Venècia que no es deixa aclaparar pel pes de la seva història.

Notícies relacionades

L'última estació, si seguim el guió de La mort a Venècia, ha de ser per força el Lido. L'illa allargada i la marea turística ofereixen una imatge dura de Venècia, com si només fos una incòmoda ciutat que separa la llacuna del mar. Es troba a uns 15 minuts en vaixell del centre i té a favor seu una llarga platja, l'absència de canals i uns carrers pels quals circulen els cotxes, gairebé un anacronisme a Venècia. És al Lido on se celebra el Festival de Cine i on s'aixequen l'hotel Excelsior i el Grand Hotel des Bains, exponents d'una esplendor de grans espais i decoració sumptuosa que ens remet a principis del segle XX, quan el turisme era una cosa que només es podien permetre uns quants privilegiats. Al Grand Hotel des Bains, construït el 1900, s'hi allotja precisament el protagonista de La mort a Venècia, aquell Von Aschenbach fracassat en gairebé tot que s'aferra desesperadament a la bellesa d'un adolescent.

És, la del Lido, una Venècia diferent, però que també conserva un encant heretat d'altres èpoques. Estem davant un escenari que va ser admirat per Byron, Shelley, Goethe, Thomas Mann i molts directors de cine que adoren aquesta ciutat inversemblant que el poeta Brodsky va definir amb aquestes desconcertants paraules: "Venècia és com Greta Garbo nedant".