Apunt
Et vaig veure plorar a l’aniversari de Lamine

Lamine Yamal, entre su padre y el artista dominicano El Alfa. /
Als esglaons de formigó hi ha una pintada: «Al barri de Rocafonda, més ‘Lamine Yamals’ i menys desnonaments». Els nens van a la seva davant la grada buida. Els tres últims dígits (304) d’un codi postal maleït, metàfora de la supervivència al barri, i ara convertit en bandera global d’un ídol generacional adquireixen el seu veritable sentit on ningú mira.
Vivim tots més tranquils posant els ulls en un altre lloc.
Lamine Yamal compleix aquest diumenge 18 anys després d’haver aparegut en les nostres vides com un míssil. Tant que ha transcendit el seu ofici, el de futbolista, per convertir-se en una icona global de la indústria de l’espectacle. Amb tot el que això comporta en un temps en què, mentre un senyor dona menjar als coloms, pot agafar el mòbil i veure com un artista dominicà (El Alfa) s’asseu al sofà de la casa barcelonina del pare de Lamine Yamal (àlies Hustle Hard) per regalar a l’adolescent un collaret que ni Audrey Hepburn a ‘Esmorzar amb diamants’.
La falsa moralitat acostuma a tenir tant èxit com demonitzar els joves, que sempre tenen la culpa de tot, tant si són rics com pobres, tant si celebren els seus aniversaris amb ganxets com si ho fan amb una hamburguesa del McDonald’s (on va treballar la mare de Lamine quan ningú reparava en els seus problemes) o devorant canapès enjoiats fins a les dents.

Un nen juga al barri de Rocafonda de Mataró. /
Aquell Lamine Yamal convertit en atracció de fira càrnia per la premsa del cor, és clar, va envoltat de col·leguetes. I de consellers que aconsellen d’aquella manera, perquè, en definitiva, formen part del negoci. Però ara que ens escandalitzem perquè celebri el seu aniversari com un nou ric que mira de saber què coi fer amb el que té i tindrà, podem també mirar enrere i veure què passava abans de Bad Gyal, Ozuna, Duki o Bizarrap.
Fa 22 anys, Ronaldo –el fenomen, no l’altre–, va celebrar el seu 26è aniversari a l’estil de Diddy Combs a la seva mansió de La Moraleja. Els periodistes, ara tan dignes, esperaven a la porta mentre feien fotografies a autocars carregats de dones i agafaven els canapès que el servei treia a la porta. D’entre totes aquelles imatges en va quedar una gravada en la memòria, la de l’ex Miss Espanya Vania Millán plorant com una Magdalena perquè, diuen, Ronaldo no li va fer cas.
Fins i tot va néixer una cançó de l’extint grup La Costa Brava que començava així: «‘Te vi llorar en el cumpleaños de Ronaldo [...]. Conténtate con ser feliz al lado de un buen muchacho’». La composició va anar a càrrec de l’enyorat Sergio Algora (El Niño Gusano), mort el 2008, i Fran Fernández (Australian Blonde).
Ronaldo, sí, va ser un pocavergonya. Com Romario. Com Neymar. Com Ronaldinho. Com Garrincha. Com Maradona. O com ho pugui ser el davanter de l’Escalerillas, tot i que a un altre nivell.
I ara convencin totes aquelles criatures que peguen puntades de peu a una pilota pelada en una plaça de ciment que no admirin Lamine per somriure. Per jugar com els àngels. Per haver esquivat un destí gairebé sempre implacable.
El món, és clar, no mirarà ni al formigó ni a la puntada de peu, a la pista o a la porta del desnonament. Sinó a qui plori en l’aniversari de Lamine.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.