Pros i contres / Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Les trampes egòlatres del llenguatge
Excepte si vas a un lloc amb una parella, un fill o un amic, el més normal és que diguis que has estat tu i no pas amagar-te en un plural que té una aparença coral que imita la humilitat, en una operació que té tendència al fracàs
Determinats articulistes i professionals de la crònica periodística fan servir a vegades un plural majestàtic (com el del Papa de Roma) en un intent frustrat d’amagar-se en la primera persona del plural per no parlar d’ells mateixos en la primera del singular. M’explico. Si algú va a veure l’exposició de Morandi a La Pedrera hauria de dir: “M’emociono i ploro davant les natures mortes”. Perquè la cosa no sembli tan íntima fan com si formessin part d’una excursió i acaben escrivint: “Ens emocionem i plorem davant les natures mortes”. ¿Quants sou? Excepte si hi vas amb una parella, un fill o un amic, el més normal és que diguis que has estat tu i no pas amagar-te en un plural que té una aparença coral que imita la humilitat, en un operació que tendeix al fracàs.
També ho fan els polítics. En la seva recent visita a París, Pere Aragonès ha escrit que “hem assistit a una inauguració”, “ens hem trobat amb la companyia La Perla” i “hem pogut reunir-nos amb un sindicat”. Ja sé que hi anava amb un seguici, però no el fa explícit. Era ell qui hi assistia, es trobava i es reunia. Era ell qui en feia la crònica. ¿Costa tant de parlar en singular? L’egolatria és justament fer servir el plural quan no toca.
Entretots
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
