Ucraïna, una nova guerra que legitima la violència contra la dona

La guerra d’Ucraïna no és una excepció i, per ser més visible en els mitjans i produir-se a Europa, ens pertorba més. En aquesta guerra, que podem seguir gairebé minut a minut, observem que ja des de l’inici es va imposar una distribució per rols de gènere que col·loca cadascú al seu suposat paper, sense tenir en compte les situacions o els condicionants personals. És evident que la geopolítica i la distribució del poder també tenen una lectura des d’una perspectiva feminista. Tant en les causes com en el lideratge testosterònic, dominant i violent de Putin. Però en aquesta reflexió em vull centrar en la situació que han de viure homes i dones en aquesta guerra.

D’una banda, als homes se’ls ha obligat a quedar-se al país. A defensar amb els seus cossos i amb la violència una pàtria. Independentment de si aquesta pàtria és una prioritat per a ells. Es dona per fet —com en totes les guerres viscudes anteriorment al llarg de la història de la humanitat— que tots els homes cridats a files seran valents i estaran disposats a morir pel seu país. Tal com estipula l’èpica de la masculinitat hegemònica, que és tan nociva per als homes que l’habiten (voluntàriament o involuntàriament). No hi ha espai per a la debilitat, per a la por, la cura, la voluntat de prioritzar la vida per sobre del país. Es parteix de la simple i estesa idea que tots els homes estan «tallats pel mateix patró». Tal com marca la norma de gènere. Molts homes moren i moriran en mans d’altres homes també cridats a destruir com a mandat de gènere que no es pot defugir. Es tracta de vèncer a qualsevol preu.

¿I les dones? Les dones són relegades a ser les conservadores de les famílies, se les considera vulnerables, i, alhora, tenen l’encàrrec de cuidar de les persones vulnerables (criatures i gent gran). En definitiva, de preservar la vida mentre els homes estan obligats a llaurar destrucció. Un encàrrec impossible quan són desproveïdes de tot, quan han d’abandonar casa seva, la seva feina, els homes de la seva família, tot. En el cas de les dones, ni tan sols no hi ha l’encàrrec explícit «per la pàtria»; la capacitat per exercir les cures, la criança en qualsevol circumstància, està tan naturalitzada socialment que es dona per feta i així és invisibilitzada. En els escenaris de guerra, les dones, les criatures i altres persones han de deixar l’espai públic. El camp de batalla s’entén com el lloc on es tracten les qüestions importants, les que després apareixeran en els llibres de text i seran visibles com a triomfs o fracassos, i elles (perquè no som nosaltres que mirem des d’una pantalla) no seran recordades com a heroïnes malgrat sostenir la vida de les persones ucraïneses.

Notícies relacionades

Interior es disposa a col·laborar amb investigacions de crims de guerra a Ucraïna

Alerta europea contra l’explotació de refugiats ucraïnesos

Però les dones viuen també violències pel fet de ser dones en les guerres. A Ucraïna, també com en totes les guerres anteriors al llarg de la història, els cossos de les dones són una arma de guerra. També aquí són violades com a manera simbòlica i real d’exercir la dominació sobre la població ucraïnesa i també en el seu trànsit migratori corren el risc de ser traficades —les dones i les nenes especialment—, entre altres situacions que viuen. Aquestes són les violències més evidents, però en el seu llarg periple també poden ser explotades laboralment, poden patir violències sexuals, poden ser qüestionades en l’exercici de la cura, etc.

No és casualitat que hi observem alhora tots els estereotips de gènere. Veiem com es desplega la maquinària patriarcal per fer-la encaixar en un món que ja no pot es continuar sustentant en la violència per mantenir el poder en mans dels de sempre com a forma de dominació. Avui és Ucraïna i demà ja ho veurem. O canviem el món o ens destruïm.