Crisi de partits a França

El resultat de la primera volta de l’elecció presidencial celebrada a França diumenge ha certificat que Emmanuel Macron aspira a la reelecció el 24 d’abril amb més marge de l’aventurat per les enquestes de la setmana passada, Marine Le Pen es consagra com el cap de cartell de l’extrema dreta per desafiar el sistema i l’esquerra sucumbeix estrepitosament a la divisió, les rivalitats intestines i la desastrosa herència deixada per la presidència de François Hollande. Ni tan sols atenua la derrota de l’oferta progressista el tercer lloc aconseguit per Jean-Luc Mélenchon, amb una base electoral que inclou components de protesta visceral susceptible de traslladar el seu recolzament en la segona volta a Le Pen.

L’altra constatació, no per prevista menys inquietant, és que els grans actors polítics de la V República, els hereus del gaullisme i de la refundació del Partit Socialista impulsada per François Mitterrand, han naufragat en un mar de contradiccions. Res del que han representat durant més de mig segle tindrà continuïtat en el futur perquè el tenor de la crisi d’identitat que han de superar té dimensions històriques. Ni tan sols l’acostament als postulats ultres de Valérie Pécresse, candidata de Els Republicans, més enllà del que aconsellava la prudència a l’iniciar-se la campanya, ha impedit que el demagog Éric Zemmour la superi llargament en vots i que, en el súmmum del despropòsit, una part significativa dels seus electors es puguin inclinar en la segona volta per Marine Le Pen malgrat la seva crida a no fer-ho.

Amb ser moltes les causes que expliquen l’enfonsament del sistema de partits tradicional a França, potser la més rellevant de totes sigui la inadequació del postgaullisme i de la socialdemocràcia al perfil d’una societat canviant, cada vegada més heterogènia i més allunyada de les pautes de comportament polític forjades per les grans referències personals i ideològiques de la V República. El fet que sigui Macron la gran esperança de l’establishment per posar fora de perill el sistema no deixa de remarcar aquest allunyament de la lògica política del passat. El president és un híbrid ideològic, potser un conservador amb inquietuds socials d’intensitat variable, que tan aviat defrauda la dreta tradicional com l’esquerra sociològica, però que sobreviu a les escomeses del populisme mitjançant una versió posada al dia de la figura presidencial. Ni és ni pretén ser un continuador de la tradició encarnada per diferents raons per Charles de Gaulle i François Mitterrand, però surt relativament il·lès del descontentament sense distinció de classes tan present a tot arreu.

Queda per veure si aquests atributs del president són suficients per contenir Le Pen d’aquí dues setmanes o si el vot de protesta més una abstenció per sobre del previsible afavoreixen Le Pen. Les mobilitzacions del 2002 per evitar que Jean-Marie Le Pen ocupés la direcció de l’Estat i del 2017 per contenir la seva filla van ser útils, però cada vegada és més gran el bàndol dels decebuts que reputen ineficaç el discurs de les elits polítiques, insuficient per afrontar desigualtats, necessitats i desafiaments propis d’una comunitat afectada pels desequilibris de la globalització, el debat sobre la gestió dels fluxos migratoris i l’erosió del pacte social, tres crisis compartides per la immensa majoria de les societats desenvolupades. Que sigui l’extrema dreta la que pugui enarborar la bandera del malestar social és tan perillós com inquietant.