Article de Jordi Alberich Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

¿Qui paga la inflació?

Per evitar el pitjor dels escenaris, juntament amb l’encert de les autoritats monetàries, serà fonamental repartir amb bon criteri i equitat l’alça de preus

1
Es llegeix en minuts
¿Qui paga la inflació?

Ja ningú no dubta que l’elevada inflació ha vingut per quedar-se, amb sort, una temporada. La qüestió és si podrem transitar per aquest període amb un sobresalt rere l’altre, però sense més danys, o bé si acabarà deteriorant de manera persistent la nostra economia. Per evitar el pitjor dels escenaris, juntament amb l’encert de les autoritats monetàries, serà fonamental repartir amb bon criteri i equitat l’alça de preus, ja que, altrament, el cop en la butxaca dels ciutadans i en els marges de les empreses pot deteriorar el consum i la inversió fins al punt de generar un atur elevat. 

Notícies relacionades

Així, els sindicats han d’assumir que els sous no poden compassar-se amb el ritme de la inflació, cosa que comportarà una pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors. Altrament, una adequació automàtica i generalitzada acabaria portant l’economia cap a escenaris difícils de reconduir, en què els principals perjudicats serien els mateixos empleats. Però, al seu torn, aquest esforç del món laboral ha d’estar acompanyat d’un explícit ajust a la baixa de les rendes del capital i dels salaris dels directius més ben pagats, una ocasió per corregir el desequilibri entre factor treball i capital, que, en les últimes dècades, s’ha decantat a favor de l’últim de manera insostenible. 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

I tots, empresaris, rendistes i treballadors, hem d’assumir les conseqüències a mitjà termini de l’augment de deute públic que portarà aquest període inflacionista. Una despesa més elevada de les administracions que resulta indispensable per mantenir l’activitat productiva i preservar la pau social. En aquest sentit, el sorprenent acord entre Espanya i Holanda, dos països amb posicions tradicionalment molt allunyades, per flexibilitzar les regles fiscals constitueix una excel·lent notícia. I encara més si tot aquest desastre serveix per enterrar un Pacte d’Estabilitat que manca del menor sentit des de fa temps.