Article de Carles Francino Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Economia i reggae
Santiago Niño-Becerra torna a la càrrega amb el llibre ‘Futuro, ¿qué futuro?’; cal escoltar-lo perquè va anticipar el vendaval d’aquesta dècada ominosa

Si donem per bona la teoria de Mario Benedetti, «les polítiques que generen pobresa són violència», aquesta és l’època més violenta de l’últim mig segle. Potser seria més completa una altra frase: «Les polítiques que generen pobresa... i desigualtat», però no seré jo qui corregeixi algú capaç de dir que el gol amb la mà de Maradona a Anglaterra és fins al moment l’únic senyal visible que Déu existeix. L’escriptor uruguaià va morir just abans que esclatés la Gran Recessió. És a dir, no sabem què n’hauria dit, però sí que recordem que l’economista Santiago Niño-Becerra va encertar en aquell moment al triar com a títol del seu llibre ‘El crash del 2010’. Ara torna a la càrrega amb ‘Futuro, ¿qué futuro?’ (editorial Ariel) i amb l’aval d’haver encertat en gairebé tot.
Santiago arrossega fama d’apocalíptic, ho sap i se’n defensa: «Ni optimistes ni pessimistes; cal ser realistes». I precisament l’últim dia que vam parlar, ja que la inflació semblava disposada a escalar fins a la cimera de l’Everest, va sentenciar: «Avui, milions de persones han perdut un 10% de poder adquisitiu. Això no és ni optimisme ni pessimisme: és la realitat».
Entretots
Cal escoltar-lo perquè va anticipar el vendaval d’aquesta dècada ominosa: cronificació d’un atur estructural, desigualtat cada vegada més acusada, precarietat rampant, empobriment de les classes mitjanes, inflació, endeutament, devastació de les esperances per a tota una generació de joves i adults... Una mena de plagues d’Egipte en versió postmoderna. Ara, ‘Futuro, ¿qué futuro?’ acaba amb una escena de la pel·lícula ‘No mires arriba’, en què les elits negacionistes del meteorit que destruiria la Terra intenten salvar-se fugint a l’espai. Com que Santiago descriu l’actual revolució tecnològica precisament com un coet que va a tota velocitat, li vaig haver de preguntar:
– I... ¿quants cabem en aquest coet?
– (Silenci.) Pocs. Molt pocs.
Per això la seva proposta de futur és el que anomena trinomi social: renda bàsica, oci gratuït i legalització de la marihuana. Si Bob Marley aixequés el cap...
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.