Article d’Ernest Folch Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

No és el català, és el relat

El que fa por, malgrat la teatralització exagerada, no és la salut del català, sinó que s’obri un nou cicle polític basat en l’acord i no en la confrontació

3
Es llegeix en minuts
No és el català, és el relat

Europa Press

L’acord a quatre bandes entre ERC, el PSC, Junts i els comuns, segellat dijous i posteriorment posat en suspens, és important per al català, però en realitat ho és molt més per a la política catalana. Perquè efectivament l’acord reconeix la situació indiscutible de debilitat del català, alhora que actualitza la immersió lingüística sense trair el seu esperit. És, a més, una resposta intel·ligent i possibilista a la sentència del 25% i deixa sense arguments els que promouen la confrontació lingüística, en concedir al castellà més recorregut com a llengua vehicular només si així ho decideixen específicament els centres de manera autònoma. Però, tot i que això és molt important, no és el més important. La principal virtut de l’acord és, sens dubte, l’acord en si mateix: per primera vegada en molts anys es trenquen els blocs en un assumpte crucial i es posen d’acord transversalment quatre dels cinc partits històrics del Parlament. També, per primera vegada en molts anys, s’aconsegueix que el PSC torni explícitament al consens sobre la llengua i, com a efecte rebot, s’aconsegueix aïllar el discurs tòxic del PP i, especialment, de Vox i Ciutadans, partits obsessionats a treure rèdit de l’agitació lingüística: n’hi ha prou de veure les reaccions irades en la premsa de la ultradreta madrilenya a l’anunci del pacte per constatar que, efectivament, el que produeix por és que el discurs de l’odi torni a quedar arraconat.

Es dirà, amb raó, que és un acord aconseguit per pura necessitat o, si es vol, per pura debilitat, que difícilment s’hauria aconseguit sense la controvertida sentència del 25%. I es dirà també que l’acord només ha pogut ser impulsat gràcies al moment de debilitat que viu l’independentisme, acorralat en les seves contradiccions. Tot això explica per què Junts va ser l’únic partit que, malgrat haver participat activament en la redacció i haver donat per bo l’acord, va haver de sortir a matisar-lo: dels quatre partits signants, és l’únic que encara no ha resolt la tensió entre pragmatisme i idealisme, entre una confrontació que reivindica, però només de paraula, i un possibilisme al qual l’obliga el dia a dia. Mentre ERC va validar la seva moderació a les urnes, Junts oscil·la diàriament entre el realisme i la hiperventilació, entre la consellera Ciuró, que va demanar acords amb el PSC (i desmentida pel seu partit hores després), i el diputat Canadell, que anuncia a cada tuit que cal culminar la independència l’endemà. Res exemplifica millor el caos intern de Junts que el tuit del Consell de la República, àlter ego de Puigdemont, en què es dinamita un acord que havia liderat el mateix Jordi Sànchez. I és que, per a Waterloo, acceptar un acord transversal és en si mateix una esmena a la totalitat a la seva promoció de la confrontació, i fer-ho de la mà del PSC és poc més que un anatema. Perquè per una part cada vegada més minoritària de l’independentisme el que posa en perill l’acord de dijous passat no és el català, sinó l’estratègia de la confrontació, cada vegada més insostenible a la pràctica, com ho demostra el trist final del ‘cas Juvillà’. El que fa por, malgrat la teatralització exagerada, no és la salut de la llengua (d’altra banda protegida per l’acord), sinó que s’obri un nou cicle polític basat en l’acord i no en el xoc. El que terroritza a alguns és quedar-se sense relat. L’acord del PSC, ERC, Junts i els comuns representa el 71% dels vots i el 78,5% dels diputats de les últimes eleccions, una dada demolidora que deixaria en fora de joc tots els altres. Hi ha independentistes que necessiten urgentment que se’ls doni una pista d’aterratge a la normalitat, fora de la indignació de Twitter. Per això l’acord és tan transcendent.