Pros i contres / Article de Josep Maria Fonalleras Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Del català a l’escola, les utopies i el país on vivim
Hem d’entendre que hem de subvertir la intolerable ingerència judicial amb accions viables i assenyades
Hi ha molts exemples en la magnífica obra cartellista de Cesc (ara reunida en un volum d’Univers) que són vigents per la càrrega política que contenen. Em fixo en un cartell de l’any 1969, en homenatge a Pompeu Fabra. Un nen, amb bata de ratlles, aixeca la mà dreta i assenyala un lema que diu: “Català a l’escola”. La mirada de l’infant és mig trista, mig encongida, quasi espantada, però el gest del dit és ferm i contundent. Han passat més de cinquanta anys i el cartell podria presidir el debat que aquests dies ens atabala, ens enfronta, ens embordeix.
Hi ha dues postures possibles. La maximalista s’enardeix davant el miratge d’un país ideal. La possibilista ens ve a dir que aquest és un país que, en un assumpte tan fràgil com el de la llengua, necessita un consens imprescindible per no caure en el col·lapse lingüístic i social. Qui no vulgui veure això s’equivoca de país i d’estratègia de defensa d’una llengua tan malmesa. Som el nen del cartell. El posat és melancòlic, lànguid, però el gest és robust, decidit. Estem molt pitjor del que temíem. Hem d’entendre que ens cal subvertir la intolerable ingerència judicial amb accions viables i sensates. La resta és flirtejar ingènuament amb utopies.
Entretots
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
