Quatre setmanes de guerra a Ucraïna, diversos apunts i una reivindicació

Transcorregut un mes des de l’inici de la invasió val la pena apuntar algunes qüestions sobre les quals en aquests dies analitzem i parlem de manera gairebé ininterrompuda. D’entrada, sembla evident destacar que és hora de preparar-se per viure en un món molt diferent al que hi havia abans del 24 de febrer del 2022. El sistema liberal multilateral que es va formar després de la Segona Guerra Mundial ha aguantat diversos envits, entre d’altres la caiguda del Teló d’Acer o l’inevitable ascens de la Xina en l’esfera internacional, però, sens dubte, el que vivim a aquestes hores a Ucraïna és probablement l’espurna definitiva per a la detonació final. Aquesta guerra, a més, ha posat de manifest el fracàs de la doctrina de la globalització neoliberal la base de la qual era que els intercanvis comercials eviten els conflictes. No només no els eviten, sinó que en el cas que aquests passin, la totalitat de les economies mundials s’hi veuen afectades. Per tant, aquesta guerra també opera com a vector de desglobalització, aguditzant una tendència que va començar ja fa temps.

Una altra de les lliçons apreses durant aquest mes és la que constata que les amenaces, avisos i reivindicacions que durant anys ha plantejat Rússia en diferents fòrums internacionals finalment s’han complert. Durant anys des d’Occident un s’ha fet el desentès a aquestes demandes russes des d’una posició de displicència absoluta i aprofitant-se de la debilitat de l’adversari per fer suculents negocis. De fet, un dels principals corrents d’anàlisi és el que planteja que aquesta guerra ha de servir per anul·lar de nou Rússia sobre la base de la humiliació, no només dels seus líders sinó de la seva població. El pitjor d’aquesta posició és que no extreu cap aprenentatge del passat.

Notícies relacionades

Rússia anuncia que redueix la seva ofensiva i es concentra a «alliberar» el Donbass

Ucraïna xifra en 300 els morts després del bombardeig rus al teatre de Mariúpol

I això ens porta a l’últim punt, el de la reivindicació. Durant aquests dies el focus mediàtic s’ha posat sobre una regió a la qual, des d’Espanya, no s’havia prestat especial atenció. Pocs han sigut els acadèmics i analistes d’aquest país que han dedicat el seu temps i hores d’estudi i lectura a intentar desentranyar algunes de les claus que ara semblen imprescindibles per comprendre la naturalesa de l’agressió i els seus actors. El pensament polític de l’‘eurasianisme’, la tensió entre occidentalistes i eslavòfils, la doctrina estratègica i els temors geopolítics russos, com es van posar en marxa els processos de canvi polític i econòmic a la regió o les relacions que es van establir entre els països del Pacte de Varsòvia i que ara ajuden a explicar algunes de les posicions en el Consell Europeu, en són només algunes.

No obstant, en aquestes quatre setmanes s’han publicat multitud de columnes, anàlisis i tribunes analitzant pràcticament al minut el que estava passant al territori ucraïnès. Ara és estrany que algú no sàpiga on és Kíiv o que Mariúpol és una ciutat que se situa al mar d’Azov. Les guerres també tenen això, que criden l’atenció i la gent comença a llegir sobre espais geogràfics sobre els quals abans mai s’havia reflexionat. Però per entendre per què Polònia acull sense embuts els més de dos milions de refugiats que arriben des d’Ucraïna, potser és necessari conèixer part de la història comuna entre els dos territoris o saber que els migrants econòmics presents a Polònia són ucraïnesos, els que ells, així com txecs i eslovacs, denominen «els nostres estrangers». I, per a això, fan falta més de dues ullades al ‘Foreign Affairs’. Tant de bo i a partir d’ara se li doni una presència més gran a l’estudi en profunditat dels estudis de l’àrea postsoviètica o d’Europa central i oriental, com vostès prefereixin.