Un mes de guerra

Tot ha canviat a Europa i a la resta del món a l’arribar al primer mes de la guerra d’Ucraïna. A partir del moment que Vladímir Putin va donar l’ordre d’atac, l’‘statu quo’ va saltar pels aires i per primer cop des del final de la Segona Guerra Mundial els aliats de l’OTAN i els socis de la Unió Europea es van acostar a l’abisme. Avui res és com era abans del 24 de febrer, una crisi de seguretat sense precedents s’ha apropiat del multilateralisme en potència, amb la Xina a l’expectativa, i ningú és capaç de preveure quin serà l’espai polític i econòmic que seguirà al final de la guerra, sigui quin sigui.

Ni tan sols el reforçament i la cohesió interna de l’OTAN i la UE per respondre a la invasió, destinada a fer tant mal com sigui possible a l’economia russa, en general, i la dels oligarques i pròxims a Putin, en particular, s’ha de veure només com un pas positiu, sinó que és també part del clima d’escalada provocat pel Kremlin, agreujat per les referències a l’arsenal nuclear prodigades per Moscou. No s’ha restablert l’atmosfera de guerra freda, com es va dir abans de l’inici de les hostilitats, sinó que s’ha apropiat de l’escenari europeu una barreja de guerra convencional i guerra híbrida de conseqüències imprevisibles.

Alhora, arriben del camp de batalla les imatges d’una gran tragèdia humana, tan insòlites com la guerra mateixa des de la derrota nazi de 1945. El flux de refugiats –uns 3,5 milions– planteja un problema incommensurable de gestió de recursos, però el martiri de les ciutats –Mariúpol, el més dramàtic– fa seure els governs europeus i l’opinió pública davant la realitat de matances programades a gran escala, una tàctica portada a la pràctica anteriorment per Putin i els seus generals a Grozni (Txetxènia) i Alep (Síria).

La conseqüència immediata del primer mes de guerra és doble: un rearmament d’Occident sense temps d’espera –el cas alemany, el més significatiu– i un efecte dòmino sobre l’economia a partir de la dependència energètica d’Europa del subministrament de gas rus. D’aquestes dues cares de la crisi, la més reconeixible a curt termini és la segona, amb la inquietud social sempre en augment per una inflació desbocada i amb la utilització del moment per l’extrema dreta a diversos països, com ara Espanya. L’excessiva dependència exterior d’Europa s’ha revelat com un factor de debilitat manifesta en una situació de crisi i tornen a tenir sentit les advertències que des de finals dels anys 80 presenten la connexió russa com una cosa plena de riscos.

El neoestalinisme de Putin ha donat a la llarga la raó a qui van ser titllats de pessimistes quan la desaparició de l’URSS va atorgar una momentània victòria incruenta als aliats occidentals i els Estats Units van passar a ser la hiperpotència sense rival que tot ho podia. Es van equivocar tots els que van creure que Rússia havia deixat de ser un competidor poderós i van pecar d’imprudents els que van promoure l’ampliació sense fre de l’OTAN en direcció a l’est. El fet és que Putin s’ha revelat com una autòcrata imprevisible i agressiu més enllà de tot l’imaginable i això obliga a mantenir el recolzament sense reserves al Govern de Volodímir Zelenski i, alhora, demana ressuscitar quan sigui possible alguns dels principis de la coexistència pacífica per evitar que la inestabilitat a Europa passi a ser una malaltia crònica plena de riscos inassumibles.