Tramitació parlamentària Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Treure dels despatxos la llei de vivenda

Després de l’anul·lació de la norma catalana pel Constitucional, la pilota és ara a la teulada del Govern, que ha de negociar els recolzaments a la llei estatal

2
Es llegeix en minuts
Treure dels despatxos la llei de vivenda

Elisenda Pons

Els ritmes amb els quals treballen els legisladors solen ser més lents que la realitat del carrer. És comprensible, perquè s’han d’assegurar les plenes garanties constitucionals, i no legislar per impulsos. No obstant, de vegades l’exasperant lentitud amb què es preten regular problemes urgents causa la desafecció entre la societat cap a la política. Especialment, quan aquesta lentitud es deu més a càlculs partidistes i a marcar terreny ideològic que al debat de la mateixa llei. Hi ha una mica d’això en la llei de vivenda, o més ben dit, en l’absència d’una llei de vivenda a Espanya. Dos anys després que es posés a caminar el Govern de coalició, que la va presentar entre les seves mesures estrella, la llei estatal amb prou feines ha començat el seu tràmit al Congrés. Primer, van haver de posar-se d’acord els dos socis de l’Executiu central, el PSOE i Podem, a consensuar un text sobre assumptes delicats com la regulació de preus del lloguer, i després, buscar els recolzaments parlamentaris. La primera votació, el 10 de març, salvada ‘in extremis’ amb els vots d’ERC, ja va deixar veure que la seva aprovació no serà fàcil i que la negociació de les esmenes serà decisiva. A tot això, s’hi sumen les reserves que susciten alguns apartats de la futura llei en àmbits jurídics, com els dos informes desfavorables, no vinculants, que va emetre el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Les millors intencions –defensar el dret a la vivenda– no poden col·lidir amb un dret a la propietat tan defensable com l’anterior ni generar una inseguretat jurídica que acabi produint l’efecte contrari al que es busca.  

Per completar el puzle, Catalunya ja tenia una llei de vivenda des del 2020, que limitava el preu dels lloguers. Llei que va ser aprovada al Parlament i que ha sigut tombada pel Tribunal Constitucional. És paradoxal que un motiu de la seva anul·lació hagi sigut que envaeix competències de l’Estat, quan encara no s’ha desplegat una llei estatal. De manera que la pilota torna a ser a la teulada del Govern central, van venir a recordar ahir el president del Govern, Pere Aragonès, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, després de reunir-se amb el Sindicat de Llogateres.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

La dificultat d’accés a una vivenda, sobretot en el mercat del lloguer de les grans ciutats, és un problema que es podria resoldre amb una regulació que orientés les accions necessàries. En aquest sentit, certa intervenció pública en els preus o en fiscalitat pot ser beneficiosa per evitar abusos, sempre que sigui equilibrada (no tots els propietaris són fons voltor). Espanya necessita una llei de vivenda, però una llei efectiva que permeti a comunitats autònomes i a ajuntaments desenvolupar les seves polítiques públiques, no una que acabi bloquejada als despatxos o els tribunals.