Article de Natàlia Cerezo Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Flannery O’Connor, brutal i subtil

Tot i que sigui coneguda per la seva faceta més sarcàstica, l’escriptora nord-americana no només juga amb l’ensurt i la sorpresa fàcil

1
Es llegeix en minuts
Flannery O’Connor, brutal i subtil

Flannery O’Connor va néixer el 25 de març de 1925, fa gairebé 97 anys, a Savannah, al sud dels Estats Units. Exploradora del grotesc, la violència i l’horror, els seus contes tenen una connexió profunda amb el lupus, de què va ser diagnosticada amb 27 anys, la mateixa malaltia de la qual havia mort el seu pare, i que també seria la causa de la mort de l’escriptora als 39 anys. Debilitada i amb la necessitat de l’atenció constant de la seva mare, malgrat tot Flannery O’Connor no defallia i seguia tota la disciplina que li permetia la malaltia per continuar escrivint: al matí anava a missa, després escrivia i ja a la tarda descansava o es dedicava a les seves aus, especialment els paons, que adorava.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Tot i que sigui coneguda per la seva faceta més brutal i sarcàstica (a ‘La buena gente del campo’, per exemple, explica com un venedor de bíblies ateu li roba la pròtesi a una noia sense cama), O’Connor no només juga amb l’ensurt i la sorpresa fàcil. El seu conte més conegut, ‘Un hombre bueno es difícil de encontrar’ (per cert, el preferit del genial Nick Cave, i que es podria convertir perfectament en una pel·li de Tarantino), una família de vacances creua el país per arribar al seu destí, fins que es perd buscant una antiga casa familiar, és ple de presagis. Des de la primera frase, «l’àvia no volia anar a Florida», fins al final, el conte salta de presagi en presagi i va augmentant la tensió a poc a poc, d’una forma que el lector percep gairebé inconscientment. De vegades de manera més oberta, com quan la família veu un petit cementiri amb cinc o sis tombes, d’altres d’una forma més subtil, com quan diu que la mare portava un mocador al cap que semblava les orelles d’un conill, O’Connor va acostant el lector, com si creués un riu saltant de pedra en pedra, cap a un final que sembla terrible, impossible, però també inevitable.