Que bé no ser docent

Que bé no haver d’aguantar els sòmines de torn quan, tan sovint, acusen els professors de disfrutar de massa vacances, i que pensen que tot aquest enrenou és només perquè no volen treballar la primera setmana de setembre. Que bé no carregar sobre la meva esquena la responsabilitat d’educar les noves generacions, mentre tothom opina sobre com ho faig i molts pensen que no ho faig bé perquè ells, que mai han trepitjat una aula, tenen les seves opinions. Com m’alegro de no haver d’aplicar les diferents polítiques d’educació, derivades de la falta de criteri de les successives generacions de representants públics, que en lloc de prendre’s la molèstia d’arribar a un acord el més majoritari possible per regular allò fonamental es dediquen a canviar les lleis com qui es canvia de mitjons, a polititzar el que mai s’hauria de polititzar i, de passada, a tornar bojos els qui ho han de portar a la pràctica.

Quina tranquil·litat no pertànyer a un col·lectiu a què tothom li diu què ha de fer però gairebé ningú li consulta res. Els canvis en els currículums, els criteris d’avaluació, els horaris... sovint arriben sense que ells ho sàpiguen del tot. O se n’assabenten per la premsa. O els hi explica un pare o una mare. Quina sort no haver de suportar que em retallin el sou una vegada i una altra, que m’exigeixin més mentre em paguen el mateix (o menys), que em congelin les pagues extra i tardin vuit anys a tornar-me-les. Que bé que si esclata de sobte una pandèmia mundial ningú m’exigeixi que treballi a preu fet, o que adeqüi els currículums a la nova i inversemblant situació, o que me les apanyi (sense instruccions ni preparació) per atendre l’alumnat. Dono gràcies de no haver hagut de fer cap d’aquestes coses. 

Notícies relacionades

Aragonès dona suport a Cambray i rebutja mediar en la protesta del professorat

Les famílies recolzen els professors malgrat tots els inconvenients de la vaga

I la paperassa. Diàriament celebro no pertànyer a un col·lectiu que es passa la vida omplint formularis en un aplicador, per retre comptes de tot, ocupant així un temps que sostreuen als seus alumnes i alumnes, quan no directament a l’activitat docent o al seu temps d’oci. No conec professional de l’educació que no estigui dels nervis per la quantitat de burocràcia que ha de patir, i per com tot això afecta la qualitat de la seva feina. No en conec cap que no s’emporti un munt de feina a casa.

I sí, jo puc fer broma escrivint en to frívol la sort que tinc de no ser docent. Però el cert és que els docents fan totes aquestes coses, i algunes més, i que tenen les seves raons per estar enfadats. I el cert és que l’educació no és cap frivolitat.