Un bumerang no sempre torna | + Història

Fa dos anys la vida de molts de nosaltres va canviar radicalment i si bé, mica en mica, s’està intentant tornar al món prepandèmic, el temps no ha passat en va i tot això ha deixat rastre. Per exemple, en l’àmbit educatiu ja s’estan començant a publicar estudis que evidencien el que molts professionals del sector intuïen, i és que durant el confinament els nens van perdre capacitat d’aprenentatge en matèries com les matemàtiques.

Els qui també ho han passat malament són els que ja havien deixat enrere l’etapa estudiantil i feia poc que s’havien intentat independitzar gràcies a haver-se incorporat al mercat laboral. El problema va ser que, amb la covid-19, l’economia es va frenar en sec i molts joves van perdre la feina, habitualment precària, que tenien. Sense diners per poder pagar ni el lloguer d’un pis compartit, es van veure forçats a tornar a casa dels pares. Aquest fenomen, que està cridant l’atenció sobretot en el món anglosaxó, ha donat peu al concepte ‘boomerang children’.

No cal explicar que aquest sobrenom remet a un dels elements de la cultura material més famosos de les terres oceàniques. I amb utilitats gairebé infinites. Servia per a tantes coses que sembla una espècie de navalla suïssa dels aborígens australians.

Segons el Museu Nacional d’aquest país, és una eina antiquíssima que, com a mínim, data de fa 20.000 anys, que és l’edat que tenen els primers dibuixos gravats en unes roques on apareix representat aquest estri. Habitualment es feia servir per caçar tota mena d’animals, des de marsupials com cangurs i ualabis fins als llangardaixos anomenats goanna, sense oblidar els ocells. En aquest cas, més que intentar abatre l’animal deixant-lo atordit d’un cop, es llançava contra una bandada per espantar-los. Les aus desviaven la trajectòria i eren atrapades en xarxes. Segons els experts, algú amb perícia pot encertar un objectiu a més de 100 metres de distància. No és estrany, doncs, que també s’utilitzés com a arma de guerra.

Ara bé, també tenia aplicacions més pacífiques però bàsiques per a la supervivència. Per exemple, funcionava com a pala per excavar i obtenir arrels de sota terra; i fins i tot era utilitzat per encendre foc fregant-lo amb herbes. Tot això ho han descobert els arqueòlegs de la Universitat Flinders d’Adelaida mitjançant l’anàlisi microscòpica de les marques que hi ha en unes peces que tenen gairebé 400 anys d’antiguitat, quan els europeus només havien ocupat una ínfima part del territori.

Pels aborígens, el bumerang era part fonamental de la seva cultura, tal com ho demostra el fet que per explicar l’origen de la seva terra tenien històries mitològiques en què les muntanyes i la costa sorgien perquè els seus ancestres havien llançat aquesta eina voladora.

Ara bé, no tots els australians la utilitzaven. Els habitants de les zones boscoses no coneixien el bumerang. Té lògica. És inútil en un lloc ple d’arbres. Una altra cosa important que s’ha de saber és que no tots tenien ni la mateixa mida ni la forma que habitualment associem als bumerangs. Els que tenien funcions bèl·liques, per exemple, eren molt grossos i podien arribar als dos metres.

És probable que ara algun lector s’estigui preguntant com podien volar i tornar al seu punt d’origen unes eines d’aquestes mides. És que no ho feien. En realitat la majoria dels bumerangs només feien el camí d’anada. Tan sols una petita part d’aquestes peces de fusta estaven construïdes per arribar de nou a mans del seu propietari.

Notícies relacionades

Escombraries de Barcelona | + Història

Atocha, trens i corrupció | + Història

Però ara ja és massa tard per canviar aquesta convicció popular i per això a tots aquells joves que s’han vist forçats a tornar a casa se’ls ha penjat l’etiqueta de ‘bumerang’. A veure si hi ha sort i la pròxima vegada que surtin volant no han de fer mitja volta a contracor.

---

Grans caçadors

La paraula ‘bumerang’ és una evolució del terme «Bou-Mar-Rang», procedent del dharuk, la llengua parlada pels clans que vivien a la regió de l’actual Nova Gal·les del Sud, just on després els colonitzadors europeus van construir Sydney. Segons les informacions que ens han arribat, els dharuk eren famosos per les seves habilitats com a caçadors.