Jugant a futbol també es fa història

Falta una setmana perquè s’acabi la temporada futbolística i ho farà amb l’ambient enrarit pels insults racistes contra el jugador del Reia Madrid, Vinícius. El tema ha causat gran enrenou i ha sigut comentat arreu del món. I n’hi ha per això i molt més perquè el fet en si mateix ja és lamentable; però és que, a més, qualsevol cosa relacionada amb el futbol crida l’atenció de molta gent. Aquest esport global és una caixa de ressonància que amplifica tot el que genera fins a nivells estratosfèrics. I això és així en qualsevol àmbit, tant dins com fora del camp: des del racisme fins a les relacions internacionals.

De fet, l’atac contra el futbolista madridista és el colofó a una temporada 2022-23 en què hem assistit (i participat) a l’emblanquiment d’un règim autoritari com el de Qatar, on es va celebrar un mundial inusual, tant per l’època de l’any com pel país organitzador. Tradicionalment, els campionats de seleccions se celebren a l’estiu, però jugar a l’agost amb més de 50 graus enmig del desert no semblava una bona idea i per això es va passar al desembre, cosa que va obligar a aturar les lligues.

Ja des del mateix moment que es va anunciar la designació de la seu i més encara quan es van difondre les condicions sota les quals treballaven els obrers que construïen els estadis, es van aixecar veus per mostrar el seu rebuig. D’entrada el torneig va semblar remoure algunes consciències i fins i tot hi va haver qui va intentar promoure un boicot, però quan la pilota va començar a rodar tots els focus es van posar en els partits i a saber si per fi Messi aixecaria l’anhelat trofeu per als argentins. L’èpica de l’‘albiceleste’ partit rere partit i la final d’infart contra França van acabar d’anul·lar qualsevol opinió crítica.

Sempre ha existit

D’això ara se’n diu blanquejar (o ‘sportwashing’ si es vol ser pedant i dir-ho en anglès) i sembla que sigui cosa del nostre temps, però quan es mira la història queda clar que aquests mecanismes sempre han existit. Per exemple, fa noranta anys, quan Itàlia estava governada per Benito Mussolini, el líder feixista va utilitzar la victòria en els mundials de 1934 i 1938 com arma propagandista del seu règim.

És un dels exemples que li agrada citar al professor de la Universitat de Barcelona, Carles Viñas, que fa anys que estudia com tothom –des dels estats fins als moviments socials i els col·lectius minoritzats– utilitza aquest esport com altaveu per als seus interessos. Els exemples són interminables i van des de les dictadures com l’Argentina dels anys setanta fins equips com el Celtic de Glasgow escocès (segur que a les xarxes socials van veure els vídeos amb els càntics que des de les grades els seguidors van dedicar al rei Carles III els dies previs a la seva coronació) o el FC Sankt Pauli alemany, que va ser el primer club a declarar-se antifeixista, antiracista, antisexista i antihomòfob.

Aquest gest després l’han imitat altres formacions. A Catalunya, el CE Europa va ser el primer. Aquest club de la Vila de Gràcia és una peça clau del teixit associatiu gracienc en la lluita per mantenir la identitat local en una Barcelona cada vegada més impersonal, globalitzada i plena de turistes. No trobaran guiris al Nou Sardenya; perquè van al Camp Nou a veure el Barça. El que passa és que quan s’asseuen a la localitat pagada a preu d’or, no entenen res del que passa al seu voltant, llevat que un autòcton els ajudi a descodificar tota la litúrgia que desplega l’afició culer durant els noranta minuts. És llavors quan els turistes fan uns ulls com unes taronges i entenen perquè el FC Barcelona és més que un club. N’he sigut testimoni moltes vegades amb els meus alumnes dels Estats Units que venen a estudiar a la capital catalana.

Notícies relacionades

Catalunya, mapa de tinta

Illa, malgrat Sánchez

No es pot captar la profunditat de la relació entre el club i Catalunya sense conèixer la seva història. I aquesta temporada també ho hem vist, quan després del mundial es van reprendre les competicions domèstiques i en la Lliga espanyola va sorgir una altra polèmica relacionada amb una possible compra d’àrbitres. El tema va fer un tomb inesperat quan el president del Barça, Jan Laporta, va titllar el Reial Madrid de ser el club del règim.

Això va generar la resposta immediata de la institució blanca amb un vídeo en què acusava el FC Barcelona de ser l’equip preferit de la dictadura franquista... Només hi ha un problema: això no se sosté per enlloc. Només fa falta sentir la conversa que hem mantingut en el pòdcast amb un altre historiador de la UB, el professor Carles Santacana, autor del llibre ‘El Barça i el franquisme’. I és que jugant a futbol, també es fa història.