Entendre-hi + amb la història

Atocha, trens i corrupció | + Història

L’11-M és una data negra de la història pels atemptats de Madrid. Un dels punts més afectats va ser l’estació d’Atocha, que aquests dies ha estat centre de la polèmica perquè se li vol posar el nom d’Almudena Grandes.

Atocha, trens i corrupció | + Història
4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

Aquest divendres es commemora el 18è aniversari del pitjor atemptat terrorista patit a Espanya. Una cèl·lula d’Al-Qaida va fer esclatar 10 motxilles explosives, distribuïdes per trens i estacions de la xarxa de rodalies de Madrid. En total van morir 193 persones i hi va haver més de 2.000 ferits de diversa consideració.

Una de les zones més afectades va ser l’estació d’Atocha, que aquests dies ha estat notícia perquè el Govern espanyol ha acordat rebatejar-la com a estació d’Atocha-Almudena Grandes, per homenatjar l’escriptora morta de càncer el novembre de l’any passat. La decisió ha causat polèmica entre les files dels partits de dretes perquè la novel·lista sempre va mostrar el seu compromís polític amb les esquerres, i no l’hi perdonen. De fet, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, per menysprear la iniciativa, va fer un hàbil joc de paraules donant a entendre que l’estació ja duia el nom d’una dona perquè estava dedicada a la verge d’Atocha, una mare de Déu venerada des de com a mínim el segle VII.

Efectivament, la verge i l’estació comparteixen nom, però perquè ‘atocha’ és la planta d’espart que creixia generosament als afores de Madrid. Tant al lloc on va aparèixer la verge com a l’espai on el 1851 es va construir l’estació. Una infraestructura, per cert, amb un origen polèmic i que recorda alguns casos de corrupció viscuts a l’Espanya del segle XXI.

Des de 1829 s’intentava iniciar el desplegament de la xarxa ferroviària, però Espanya era un país endarrerit i arruïnat, incapaç de seguir el ritme de la industrialització que marcaven França i el Regne Unit. Tant era així que les concessions atorgades per a diferents projectes de ferrocarril acabaven caducant perquè ningú tenia prou diners per portar-les a terme. Això va canviar amb l’entrada en escena de José de Salamanca, un polític nascut a Màlaga el 1811 i que, amb només 26 anys, ja era diputat a les Corts. Gràcies als seus contactes i a la seva habilitat a l’hora d’especular a la borsa borsa va començar a fer fortuna. El 1841 ja tenia el monopoli de tota la sal que es produïa al país, però volia més i va posar la mirada al ferrocarril; per això va aprofitar quan fou designat ministre d’Hisenda el 1845 per autoatorgar-se la concessió de les obres d’Atocha. Fins i tot per la manera de fer política de l’època, allò va ser considerat un escàndol. Inicialment va marxar a França per evitar-se problemes, però va tornar al cap de poc temps i l’estació es va construir.

Salamanca tenia aquesta capacitat de moviments perquè no actuava sol. Formava part d’una xarxa de polítics i aristòcrates que la reina mare, Maria Cristina de Borbó, vídua de Ferran VII, havia teixit al seu voltant i al del seu segon marit, Fernando Muñoz. Des de la cort, la parella movia els fils de tot allò que podia reportar beneficis econòmics i col·locava els seus acòlits als llocs clau de l’administració pública per assegurar-se’n el control. Va ser així com Salamanca va ocupar la cartera d’Hisenda.

La situació d’abús era tan clamorosa que la reina mare i el seu marit van acabar exiliant-se a París, per evitar posar en perill el regnat de la seva filla Isabel II. Ara bé, van continuar els seus negocis tèrbols des de la capital francesa. Un dels que més atenció despertava era el tren. En aquells temps es va viure una veritable febre per invertir en projectes dels que els inversors esperaven obtenir molts diners, però la majoria de les vegades era un joc entre intermediaris i comissionistes, que acabaven essent els veritables beneficiats de tots aquells negocis. A penes i treballs, la xarxa ferroviària espanyola es va anar expandint des d’Atocha i es va construir la línia que connectava amb Alacant i Saragossa.

Pel que fa a José de Salamanca, després del seu pas pel ministeri va aconseguir el títol de marquès i es va dedicar a les inversions immobiliàries. Per això a Madrid existeix el famós barri de Salamanca. Ara bé, en els últims anys de la seva vida va encadenar una sèrie d’operacions fallides que el van deixar a la ruïna. Fins al punt que quan va morir, el 1883, no tenia pràcticament res.


Notícies relacionades

Un personatge odiat

Salamanca era un personatge odiat per les classes populars madrilenyes. Bona prova d’això és que, durant la revolta de 1854, grups de manifestants van assaltar el seu palau mentre ell havia de tornar a fugir a l’estranger per no acabar a la presó o linxat. Va tornar als dos anys com si res hagués passat i la reina Isabel II el designà senador vitalici.