Aquesta obra pot contenir traces de Mortadel·lo i Cervantes

Tots els autors som fills d’altres autors. O nets. O nebots. O el seu bessó dolent. Tots tenim influències, fílies i fòbies. Però no estic segura que sigui un argument de venda tan desitjable com creuen els departaments de màrqueting de les editorials. No vull llegir ni la nova Highsmith ni la nova Rodoreda, per a això les llegeixo a elles. Sí que vull llegir veus noves en què, per descomptat, ressonarà, com és d’esperar, un bagatge. 

No tinc res contra les comparacions. És molt afalagador que t’associïn a autors que admires. Els escriptors, abans que res, som lectors. Lectors que fagocitem tot el que llegim, fins i tot allò que no ens agrada. Tot això deixa empremtes. Però en ocasions la recerca d’aquests referents, com a les faixes d’alguns llibres, voregen l’absurd.

Els presentaré un exemple propi.

Ja fa uns anys vaig presentar la meva primera novel·la a la Universitat de Frankfurt, on llavors treballava. La presentadora provenia també del món acadèmic. Això es va notar. Molt.

El marc, una aula universitària, també va haver d’influir, quan, després de l’obligatòria sinopsi del llibre –un jove pintor flamenc rep l’encàrrec de traslladar-se a Madrid per pintar un gran quadro encarregat pel comte de Villamediana–, la presentadora va començar a desgranar una llista d’influències literàries que havia descobert a la meva novel·la. Res a objectar, com he dit, els escriptors se n’alimenten en bona part de llibres. 

La incomoditat va començar quan, entre les influències que ella va citar, van aparèixer autors i obres que ella havia llegit però jo no. Aquesta incomoditat va augmentar quan a aquestes influències impossibles s’hi van incorporar peces de lluïment. Com quan va afirmar que trobava que la història arrelava a ‘El libro de Buen Amor’ de l’Arcipreste de Hita, suposo que pel fragment del pintor Pitas Payas. Això em va semblar tan excessiu que, deixant de banda tota cortesia, vaig haver d’interrompre-la. Ho explico perquè, en el cas que ella llegís aquest text, no tinc por d’ofendre-la perquè crec que ja es va ofendre prou quan li vaig respondre que no era així. Que de cap manera havia hagut de remuntar-me a un llibre del segle XIV perquè se m’acudís la història d’un pintor que treballa per encàrrec d’un noble. Però que, si volia buscar-me un referent, era més fàcil que el trobés en la pel·lícula ‘El turment i l’èxtasi’, de 1965, en què Charlton Heston encarnava Miquel Àngel, a qui el papa Juli II (Rex Harrison) encarrega la pintura del sostre de la Capella Sixtina. La vaig veure segurament per primera vegada (com tantes pel·lícules clàssiques) en una sessió de tarda de TVE i em van quedar gravats en la memòria els plans en els què Juli II apareix repetidament per preguntar-li a Miquel Àngel: «¿Quan acabaràs?». I Miquel Àngel li respon que acabarà quan acabi.

Per ella, el meu perfil intel·lectual va perdre punts a ulls vista. Però és que, posats a buscar, els autors som com les rajoles de xocolata que adverteixen a les etiquetes que poden contenir traces de cacauet: segurament en els meus textos, a més de les de l’Arcipreste de Hita, també hi ha traces de tots els Mortadel·los que em vaig llegir de petita. I està molt bé que sigui així. Però el que importa és el que fem amb tot aquest bagatge, des d’allò més trivial fins a allò més exquisit.

Com que els autors ens recolzem en autors, per tancar acudiré a l’argument d’autoritat. I no serà una autoritat qualsevol, no senyors, sinó la veu d’un dels més grans. Així parla Cervantes en el pròleg del Quixot, sobre la recerca de padrins i fonts:

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

«‘De todo esto ha de carecer mi libro, porque ni tengo qué acotar en el margen, ni qué anotar en el fin, ni menos sé qué autores sigo en él, para ponerlos al principio, como hacen todos, por las letras del abecé, comenzando en Aristóteles y acabando en Xenofonte y en Zoílo o Zeuxis, aunque fue maldiciente el uno y pintor el otro. [...] porque naturalmente soy poltrón y perezoso de andarme buscando autores que digan lo que yo me sé decir sin ellos’».

Una vegada més, gràcies, Don Miguel.