Article de Joaquim Coll Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Jocs d’Hivern: Perseguir el fracàs
Més enllà de la incertesa sobre si hi haurà prou neu el 2030 per celebrar una competició esportiva al Pirineu, l’obstinació de la Generalitat per liderar els jocs en solitari els fa d’entrada inviables
La guerra de Putin ens té commoguts pel drama humà i de destrucció que representa, per les seves greus conseqüències econòmiques, així com pel perill d’un enfrontament militar a més gran escala. Pensem que només la bogeria expansionista i el despotisme produeixen aquest tipus de conflictes, dels quals a Occident creiem estar fora de perill, però quan ens fixem en com es gestionen per aquí algunes qüestions, que són molt menors, i salvant totes les distàncies, cal lamentar que en lloc de treballar per l’acord, es busqui el conflicte i el fracàs. El setembre passat, el Govern de Pere Aragonès va renunciar de forma incomprensible a la proposta d’ampliació de l’aeroport del Prat, a una inversió de 1.700 milions, per convertir-lo en un ‘hub’ intercontinental. Es va buscar que el projecte naufragués per culpar, com sempre, Madrid. Oriol Junqueras va acusar el Govern de Pedro Sánchez de parar una trampa, perquè la proposta, va afirmar, «mai comptaria amb el recolzament de la Comissió Europea». I quan Barajas es converteixi en un ‘hub’ per a Àsia, aquí llavors es farà victimisme. El mateix passa amb la proposta de Jocs d’Hivern 2030. El Comitè Olímpic Espanyol (COE), que és qui presenta les candidatures, exigeix un sol projecte per al conjunt del Pirineu. L’experiència demostra que una dispersió de pretendents espanyols resta opcions davant el COI en la fase final. El continuat enfrontament polític entre els Executius català i aragonès anticipa que no hi hagi candidatura possible.
Entretots
La decisió del Govern de nomenar Mònica Bosch, presidenta de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern, com a nova coordinadora del projecte Pirineus-Barcelona 2030, ha encès de nou els ànims del president d’aquesta comunitat, el socialista Javier Lambán. Quan falten poques setmanes per presentar una possible candidatura davant el COE, aquest nomenament és una prova més que l’Executiu català no té voluntat de compartir els jocs amb l’Aragó, sinó de fer-los en solitari, o oferint, a tot estirar, al territori veí la seva implicació de forma subsidiària. Fa mesos que el COE demana un projecte conjunt perquè l’Aragó també desitja organitzar-los. No oblidem que una ciutat com Jaca els persegueix des de fa tres dècades, amb cinc intents fallits. La proposta catalana arrenca del 2012 quan Jordi Hereu era alcalde de Barcelona, és a dir, va ser una iniciativa metropolitana, no de les comarques pirinenques. Amb Xavier Trias a l’alcaldia el consistori va desistir davant la falta de consens municipal, el mateix que amb Ada Colau, contrària a tota mena de gran esdeveniment, tot i que l’alcaldessa va deixar l’assumpte en mans de la Generalitat. Va ser Quim Torra qui, el 2018, va recuperar el projecte Barcelona-Pirineus per al 2030.
Per a Lambán, la Generalitat no fa més que dinamitar una possible candidatura conjunta i ha acusat l’independentisme d’«intolerant, supremacista i excloent» i d’«arruïnar i boicotejar» un projecte de desenvolupament per al Pirineu. I anuncia, davant el menyspreu envers l’Aragó, una candidatura pròpia tant o millor que la catalana. Si el president del COE, Alejandro Blanco, la missió del qual és unir les dues voluntats, ja que el calendari és ajustat, no ho arregla ben aviat, el fracàs està servit. Més enllà de la incertesa sobre si, en vista de com avança el canvi climàtic, hi haurà prou neu el 2030 per celebrar una competició esportiva al Pirineu, l’obstinació del Govern Aragonès per liderar els jocs en solitari els fa d’entrada inviables. En realitat, aquesta seria una oportunitat per refer ponts entre Catalunya i l’Aragó després de molts desacords, unes vegades per l’aigua de l’Ebre, d’altres per la falta de reconeixement del català a la zona aragonesa de la Franja i l’última pel contenciós de les obres d’art de Sigena. ¿Per què vol el Govern consultar en referèndum una part del territori quan els alcaldes d’aquestes comarques no ho veuen necessari? ¿Per què no escolta la síndica del Conselh Generau d’Aran, Maria Vergés, que proposa «anar tots a l’una, de la mà, en igualtat de condicions?» ¿Per què no recolza la unitat institucional dels alcaldes d’Osca i lleidatans que, el novembre passat, van firmar una declaració conjunta a favor de les olimpíades? No és difícil concloure que es persegueix un altre fracàs.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
