Contradiccions d’Occident Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El nostre cinisme
La guerra reflecteix la immensa crueltat de Putin, però també ha destapat totes les nostres debilitats
Avui injuriem Putin, però no fèiem res quan enverinava i empresonava Aleksei Navalni. Aprovem solemnement enviar armes als ucraïnesos, però som incapaços de tancar el seu espai aeri, des del qual els avions russos bombardegen diàriament les seves cases. Diem a Ucraïna que volem que sigui europea com nosaltres, però quan ens demanen entrar a la UE li tanquem la porta sense cap vergonya davant dels seus nassos i amb tristes excuses. Decretem que aïllem Rússia del sistema Swift, però el dia que la mesura entra en vigor descobrim que almenys dos bancs s’han salvat, perquè en realitat, més que desconnectar, hem de fer-ho veure. Proclamem l’aïllament econòmic de Rússia, però cada dia li comprem gas per valor de més de 600 milions d’euros, amb els quals es finança la guerra que diem voler parar.
Els dirigents europeus parlen d’aïllar les empreses russes, però ni tan sols Alemanya ha sigut capaç d’aconseguir que l’excanceller Gerhard Schroeder dimiteixi dels seus càrrecs directius a Gazprom. El Barça i el Madrid envien missatges sincers de solidaritat i compassió cap a Ucraïna, però són incapaços de tallar la relació amb els seus patrocinadors, dues cases d’apostes russes. En un gest inèdit, els països de la UE decideixen obrir sense cap restricció les seves fronteres per acollir els refugiats ucraïnesos, però aquell mateix dia 2.000 de subsaharians són tractats com delinqüents quan intenten entrar a Melilla. Diverses localitats europees, espanyoles i catalanes estan sent exemplars en el desplegament realitzat per allotjar milers de famílies ucraïneses, però quan la guerra era a Síria i els refugiats tenien la pell fosca no vam organitzar cap festa de benvinguda. Els ciutadans europeus ens manifestem horroritzats per la violència que veiem diàriament a Mariúpol o Kharkiv, però ens és igual que la passada setmana els Estats Units i l’Aràbia Saudita bombardegessin el Iemen.
Tota la sensibilitat (merescuda) que tenim amb Ucraïna es torna freda distància amb els conflictes armats d’Etiòpia, l’Afganistan, l’Iraq o Birmània: va fer falta fins i tot que Putin comencés la invasió perquè recordéssim que Rússia feia ja diversos anys que estava en guerra amb Ucraina a la regió del Donbass, tot i que per descomptat llavors no ens afectava i per tant no ens importava. En el súmmum del nostre cinisme, quan a Occident hem vist que podíem quedar-nos sense el gas i el petroli rus, ens hem llançat de cop als braços de Veneçuela i, tot i que sembli mentida, el terrible i opressor règim de Maduro que fins fa cinc minuts calia enderrocar és ara qui contribuirà a salvar el nostre Estat del Benestar. Perquè la invasió d’Ucraïna és en primer lloc la tomba on moriran cruelment milers de vides innocents. Però és a més l’esdeveniment que ha servit per despullar les nostres contradiccions i posar sobre la taula el nostre insuportable cinisme: si correm a donar armes, obrir fronteres, pressionar oligarques i escandalitzar-nos davant una guerra no és perquè de sobte ens hàgim tornat bons sinó simplement perquè volem netejar la nostra consciència, i perquè tenim por, per primera vegada, de perdre el nostre sistema de vida. Quan hem dit als ucraïnesos que ni podran entrar a la UE ni tancarem el seu espai aeri ens hem delatat: en realitat potser no volem salvar-los a ells sinó a nosaltres mateixos. La guerra reflecteix la imensa crueltat de Putin, però també ha destapat totes les nostres debilitats.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
