Guerra d’Ucraïna Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Eufòria bel·licista, borreguisme cultural
Les bombes de Putin són horripilants, però pensar que es combaten amb supremacisme cultural és l’última idiotesa de les moltes que vivim aquests dies. Denunciar les atrocitats d’un governant ha de ser compatible amb alertar de les nostres pròpies imbecil·litats
Mals temps per als que dubten. En plena eufòria bel·licista, les veus que s’atreveixen simplement a debatre sobre l’enviament d’armes a Ucraïna són esclafades pel corrent dominant i políticament molt correcte, el que ara ha abraçat la Veritat que no hi ha més alternativa que enviar míssils, metralletes i llançagranades. Els pros i contres d’una decisió tan complexa i controvertida mereixerien una reflexió profunda, en lloc d’eslògans barats, com el que feia diumenge Pedro Sánchez, que s’autoproclamava estar «al costat correcte de la Història». L’horror provocat per l’Exèrcit rus ens porta a un dilema terrible i és comprensible que, de bona fe, hi ha qui arribi a la conclusió que enviar armes sigui l’opció menys dolenta. Però el que és sospitós és que el ramat majoritari desqualifiqui amb aquesta alegria els que pensen que enviar armament només pot empitjorar el conflicte i els que simplement es proclamen pacifistes. De sobte, un exèrcit d’estadistes mediàtics desqualifica sistemàticament els que no combreguen amb aquesta passió bèl·lica, i acusen els que criden «No a la guerra» de ser col·laboracionistes de Putin. Aquesta eufòria bel·licista explica molt bé el clima de borreguisme cultural en què han entrat una llista llarga d’institucions i governs a tot Europa. Perquè hi ha un cert consens en què les sancions econòmiques poden ser a mitjà termini efectives si s’apliquen amb contundència, tot i que de moment els oligarques campen lliurement per la City de Londres i exhibeixen els iots al port de Barcelona, sense que les administracions s’atreveixin a intervenir-hi. Però una cosa és ofegar el cercle de milionaris íntims de Putin i una altra de molt diferent és començar una croada contra qualsevol expressió d’origen rus.
Entretots
El prestigiós director d’orquestra Valeri Guérguiev ha sigut acomiadat com a director de diverses orquestres, com la de la Scala de Milan, i la cantant lírica de fama mundial Anna Netrebko ha vist com se li cancel·lava el concert al Liceu i la seva relació contractual amb la Metropolitan Opera House de Nova York. El seu pecat ha sigut no condemnar l’atac de Rússia a Ucraïna, com si de sobte no pronunciar-se sobre alguna cosa fos equivalent a aprovar-ho. N’hi ha exemples a tot Europa: el Ballet de Sant Petersburg havia d’inaugurar el Festival de Mèrida, que ha decidit, com tantes altres institucions, cancel·lar les actuacions de la famosa companyia russa, i el Palau de la Música va decidir suspendre el concert que tenia contractat amb el pianista rus Denis Matsuev. En plena bogeria censora, una universitat italiana va fingir durant unes hores cancel·lar un curs sobre Dostoievski, i de sobte qualsevol pintor, escriptor o artista rus és tractat com un criminal sospitós. L’excusa oficial per a totes aquestes vergonyoses cancel·lacions és que així s’augmenta la pressió sobre el règim de Putin, però el cert és que se’ls margina únicament per tenir passaport rus. Per moltes excuses que es donin, discriminar en funció de la nacionalitat és un acte d’etnicisme, un gest racista d’incalculables conseqüències a llarg termini. Les bombes de Putin són horripilants, però pensar que es combaten amb supremacisme cultural és l’última idiotesa de les moltes que vivim aquests dies. Denunciar les atrocitats d’un governant ha de ser compatible amb alertar de les nostres pròpies imbecil·litats. Una vegada més, quan el conflicte puja de temperatura, se’ns obliga a escollir entre blanc o negre i s’eliminen els grisos, una cosa que a Catalunya ja ens sona d’alguna cosa. «No és moment per a posicions tèbies», ens tornen a advertir els purs. Potser per això els que tant celebren l’enviament de bombes poc o res diuen d’aquest trist boicot cultural a Rússia. Per moltes ovelles que tingui el ramat de l’opinió dominant, a la barbàrie no se la pot combatre amb més barbàrie.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
