Referents femenins Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.

Mestres

Tants professores en les quals reflectir-se i buscar, moltes vegades inútilment, la millor versió d’una mateixa

1
Es llegeix en minuts
zentauroepp33344206 mas periodico virginia woolf y pinka200316140703

zentauroepp33344206 mas periodico virginia woolf y pinka200316140703

Aquests dies penso en les meves mestres. En els poemes d’Emily Dickinson, bonics i veritables i transparents. En les Brontë, rient mentre les tres (i el seu germà) creen un món de zero al menjador fred de Haworth i omplen pàgines i pàgines amb una lletra petita com el rastre d’un centpeus. En Sylvia Plath i en les seves poesies, tan crues que són com menjar-se el cor d’un animal sagrat. En els pregadeus d’Annie Dillard, guardians de textos tan pròxims i llunyans com mirar una gota d’aigua al microscopi. En Virginia Woolf, que escrivia dempeus, perquè escriure no ha de ser una tasca fàcil. En la falsa delicadesa de Mercè Rodoreda, que amaga salamandres entre les flors. En els trenta-dos contes cruels, però tan estranyament emocionals, de Flannery O’Connor (i de Víctor Català, que podria ser cosina seva). 

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

I altres mestres més pròximes, almenys físicament, però igualment envoltades d’històries. La meva mare, que hauria volgut ser veterinària i que va acabar treballant en una fàbrica de sostenidors. L’amiga amb qui tantes vegades hem recorregut, de nit i agafades del braç, la zona industrial als afores del poble que havíem de travessar per poder tornar a casa. La besàvia, que va aprendre a llegir i a parlar castellà sola. L’amiga que em va dir que érem germanes després de tota una tarda llegint un manuscrit que era com un temple en construcció. La meva sogra, que mentre pela caquis explica com va arribar d’adolescent amb una maleta de cartró a una mà i la del seu germà en l’altra. I sobretot, l’àvia, que va morir fa un any i un mes, i que va viure la seva història sense gairebé adonar-se que era un mar d’aigües càlides amb un rumor dolç i constant que allotjava tanta vida, i que sempre m’agafava la mà quan anava a veure-la i que un dia, gairebé com si fos un secret, em va preguntar si érem amigues. Tantes mestres en les quals reflectir-se i buscar, moltes vegades inútilment, la millor versió d’una mateixa.