Feminisme

Que et vagi superbé la feina, una pintada per al Dia de la Dona

Crisis econòmiques i pandèmia han suposat un retrocés per a la majoria de dones, bolcades en la lluita contra la precarietat laboral

3
Es llegeix en minuts
Que et vagi superbé la feina, una pintada per al Dia de la Dona

Unsplash

En un mur baix davant la parada d’autobús que s’aixeca davant l’Ikea de l’Hospitalet hi ha una pintada antiga, una mica esborrada pel sol, potser el vent. És una zona ventosa, i tot i que està protegida per una marquesina, esperar en aquesta parada a l’hivern deu ser incòmode: la Gran Via discorre al davant, una avinguda enjardinada i l’antiga fàbrica Godó i Trias, al darrere. Els que esperen l’autobús poden llegir la pintada, que diu «que et vagi bé el ‘curro’, carinyo». Les dones deuen somriure. La història que hi ha darrere d’aquest missatge no la coneixem, però sembla d’algú que desitja un bon dia a la seva noia, que segurament agafava allà l’autobús per anar a la feina. Una veïna del Gornal o una empleada de l’Ikea, potser, i que aquest fos el seu final de trajecte abans d’iniciar la seva jornada laboral. Allà espera aquest regal indeleble, diari, un somriure amb hora punta. 

Arriba un altre 8 de març, un altre Dia de la Dona Treballadora, i en van molts ja amb lemes sempre reivindicatius, sí, però ajustats als temps i l’evolució de la lluita feminista. Hi ha hagut anys en què la violència que encara pateixen milions de persones només per ser dones ha sigut la protagonista. Altres en què ho ha sigut el dret a decidir sobre el propi cos, la sexualitat, l’avortament. O la sororitat i la denúncia pública del #Metoo. Aquest any condemnarà també les guerres. Però cap cartell que se suma a la lluita, cap lema, desapareix amb el pas del temps, sinó que se suma a l’onada de protesta amb la seva incontestable presència.

 Que et vagi superbé el curro, dit amb carinyo, marca un ara que la majoria de dones no lluiten contra el sostre de vidre, cada vegada més accessible però encara dur de trencar. Les crisis econòmiques i la pandèmia trepitgen les expectatives de treballadores de mil i un sectors que no aconsegueixen aixecar-se d’aquest terra enganxós que és la precarietat laboral. Dones de diferents generacions, des de la generació Z fins a les que ja són pensionistes, estan unides amb un fil invisible de lluita per trobar aquella habitació pròpia i mitjans de vida que ja l’avançada al seu temps Virginia Woolf reclamava en el seu assaig Una cambra pròpia fa gairebé un segle, quan la dona no tenia un sol centímetre per a ella fora dels fogons d’una llar plena de responsabilitats domèstiques de servei. Instava Woolf a aconseguir mitjans econòmics a través d’una feina remunerada per guanyar independència, identitat per desplegar tot el potencial sense límits. I una habitació pròpia com a espai lliure d’ingerències, pressions, control, per ser i decidir lliurement. 

Notícies relacionades

El camí obert per Virginia Woolf en el feminisme, que seguia el camí de pensadores com Mary Wollstonecraft i la seva Vindicació dels drets de la dona el 1792, ens ha portat en les últimes dècades de grans avenços a retrocessos: mares i àvies d’ara han sabut el que és tenir un pis propi gràcies al seu salari i han materialitzat allò de si treballes tens independència, però les més joves només s’ho poden imaginar. Les dones espanyoles tenen una capacitat d’estalvi 16% inferior que els homes, i han d’estalviar durant 18 mesos més de mitjana que ells per sumar diners per al dipòsit en garantia per comprar una casa, segons dades de Journalistic.org. Aquest terra enganxós del qual costa aixecar-se és la matèria de la qual surten les estadístiques.

Per això el missatge del mur en la parada d’autobús de Can Tries no va només dirigit a una jove treballadora, sinó a totes aquelles que el llegeixen al començar o acabar la seva jornada laboral, o en el seu dia de festa o quan travessen el carrer quan porten els nens a l’escola. És una vitamina per aixecar-se dia rere dia amb el propòsit infrangible que la feina vagi bé, de veritat.