Les dones ucraïneses no estan a la venda

Quan va esclatar el conflicte, a les xarxes socials i televisions es qualificava com a «drama» la situació dels que van pagar un ventre de lloguer, és a dir, a una dona a Ucraïna per comprar-li el nadó que gestava, mitjançant contracte i empreses intermediàries. 

Notícies relacionades

Ferran Adrià i Rigoberta Bandini brillen en una nit d’estrelles

¿Mals temps per a un israelià?

La guerra era l’oportunitat perfecta per demostrar que l’explotació sexual i reproductiva va en contra dels drets humans, però els mitjans es van quedar amb allò de sempre: la preocupació d’aconseguir el nadó que s’ha pagat. Cap periodista va preguntar sobre aquestes dones sotmeses per contracte i en plena guerra. Quan aquí, des de la seguretat dels nostres hospitals, es pot donar a llum, es pot reflexionar sobre els riscos del part, la violència obstètrica i la depressió postpart. Amb aquestes dones, tot això desapareix. ¿Pateixen o volen fugir? És igual, són com objectes, tampoc mai han tingut llibertat de moviments. Un cop tenen el nadó en braços, es tanca el reportatge i ningú pregunta sobre l’impacte de parir enmig d’una guerra, sobre la retirada del nadó, sobre la seva recuperació psicològica, sobre el seu postpart (fugint, a més, de les bombes) o sobre com la pobresa les va conduir a aquesta situació. És la deshumanització completa, això sí que és un drama i un titular alarmant. Però no aquest silenci i les tertúlies ocupades per mites i desinformació. 

Des de dir que és igual que ser donant d’òrgans (quan ningú paga en una donació) o que ser pares és un «dret» quan les Nacions Unides ja van aclarir que «un fill no és un bé o un servei que l’Estat garanteixi». Fem reportatges sobre la guerra, sí, però també sobre el veritable drama: la vulneració de drets humans, l’explotació silenciada i no de «contractes» que mai s’haurien d’haver produït.