Guerra d’Ucraïna: Aquelles bones intencions

Albert Einstein, des de la seva prodigiosa lucidesa, ja va advertir que no sabia amb quines armes es lluitaria en la següent confrontació mundial, però sí que estava segur que per a la quarta només quedarien pals i maces. Aquesta és la perspectiva que ens deixen els primers 10 dies de la invasió. A la latent amenaça nuclear cal afegir la insistència per part del Kremlin d’arribar fins al final, malgrat les cessions puntuals de corredors humanitaris per a la sortida de civils de les zones per devastar. 

Si tota guerra és el resultat d’un fracàs és perquè no existeix la guerra inevitable. La d’Ucraïna ho evidencia amb les llargues escaramusses d’interessos contraposats, jugats durant anys també amb les cartes de les prepotències i les falsedats, les displicències i els enganys. Els que, segons Javier Solana, es van infligir a aquell país quan li van suggerir que entraria a l’OTAN. Els qui així ho anunciaven sabien perfectament que no era probable ni tan sols possible. El mateix que es va fer amb Rússia a finals dels vuitanta quan James Baker, secretari d’Estat nord-americà, li va assegurar a Gorbatxov que, en justa reciprocitat pel seu compromís de desmantellar el Pacte de Varsòvia, ell es comprometia a fer que l’OTAN rebaixés la seva presència i intensitat. Tampoc va passar. Ho recorda Juan Antonio March Pujol (Barcelona, 27 de febrer de 1958), l’ambaixador humanista i conciliador convençut que entén que Putin estigui dolgut amb Occident, tot i que no per això accepti la seva posició ni avali la seva escalada. I proposa buscar un mediador per arribar a un acord amb Moscou que eviti l’ampliació de la tragèdia gestionant amb habilitat les cessions imprescindibles de les dues parts abans del daltabaix total.  

Notícies relacionades

Ferran Adrià i Rigoberta Bandini brillen en una nit d’estrelles

¿Mals temps per a un israelià?

Es podria dir el mateix de les legítimes ambicions ucraïneses de formar part de la Unió Europea, promogudes pels mateixos benintencionats que mentre aplaudien aquesta setmana la proposició no vinculant del Parlament Europeu tenien clar que per a això no hi ha horari ni data al calendari. I tot i que l’excepció confirmi la regla, aquesta no serà alterada per profundes que siguin les raons emocionals que faciliten les millors paraules mentre allunyen les bones ocasions. De tot això, Putin ha anat prenent nota fins a completar la seva llista de greuges directes o per país interposat.

Mentrestant, els ciutadans que poden fugen de l’horror per passar a engrossir les llargues cues de refugiats, camí de l’exili forçós. El qui necessita l’ajuda humanitària, la solidaritat del veí geogràfic i la comprensió de la comunitat internacional. El qui és incapaç de dibuixar una altra esperança que no sigui la de sobreviure. El qui no pot permetre’s ni lleugereses ni frivolitats perquè, de tornada, només li espera la mort. La pròpia o la pròxima dels qui es van quedar al país. Ja sigui per combatre o per tenir cura de la casa, l’únic reducte material que guarda vivències i records d’una existència trencada. O potser és, senzillament, per la por. El pare de la crueltat.