Elogi d’‘Euphoria’ i del debat filosòfic juvenil

1

Es llegeix en minuts

Per què confiar en El Periódico

02 de març del 2022. Actualitzada 03 de març del 2022 a les 09:56

0 Comentaris

Marcell Rev/HBO

Costa concentrar en un espai tan reduït les enormes virtuts d’una sèrie com ‘Euphoria’, de Sam Levinson (HBO). Podria ser la història tòpica de sempre en un institut americà (amors, desenfrenament) i acaba per ser la visió desencisada, trista i abrupta d’una generació de joves que, de fet, aspiren a la redempció. Una redempció que no arriba, però que està allà, com un objectiu. La recerca d’una certa felicitat que els alliberi dels pecats que cometen, del conflicte moral en què viuen. ‘Toda la vida, mi corazón ha deseado algo que no puedo nombrar’. És el títol de l’últim capítol (una citació d’un poema d’André Breton, ¡ni més ni menys!) i tota una declaració de principis. Una felicitat ingènua i escarransida (hi ha dos personatges que desitgen viure com si fossin a ‘La casa de la pradera’, aquella antiga sèrie ensucrada), que es desfà de sobte o lentament, inevitablement. Enmig d’un diàleg intens, en un bar que és un quadro de Hopper, l’Ali (el mentor que aconsella la Rue, la noia drogoaddicta) diu: «Qualificar les nostres accions com a imperdonables, ¿no és acceptar que no tenim espai per a la redempció?». L’espai inefable que busquen. Amb violència, amb desesperació.