Europa davant la guerra: prendre decisions

Des de fa anys es parla a Europa d’autonomia estratègica. De la necessitat de tenir un marc d’actuació propi al marge de Washington. L’Estratègia Global de la Unió Europea (UE) del 2016 la va definir com la «capacitat per actuar de manera autònoma quan i on sigui necessari, i amb els socis sempre que sigui possible». I molts són els líders europeus que l’han defensat: Mogherini, Merkel i més recentment Borrell, que a més hi afegia la necessitat que Europa aprengués a parlar el «llenguatge del poder».

I això feien a la UE quan es va despertar amb el malson de la guerra a les seves fronteres més immediates. Ucraïna envaïda i en flames. Davant l’escalada de tensió que es va viure durant els mesos, setmanes i dies previs a la invasió protagonitzada per Rússia i Washington, en un racó, la trista Europa esperava a rebre instruccions des de Washington sobre el futur de l’arquitectura de seguretat europea. França i Alemanya van actuar com a apoderats d’una UE que no només no tenia veu pròpia, sinó que tampoc parlava el llenguatge del poder. La via diplomàtica en què moltes crèiem va tenir un estrepitós fracàs. El resultat, la guerra.

A partir d’aquell moment, la gran màquina burocràtica es va engegar amb l’únic objectiu de frenar una invasió a la qual ningú donava crèdit. Les mesures que s’han adoptat fins al moment són diverses. D’una banda, via paquets de sancions, fonamentalment de tipus financer, que pretenen ofegar la possibilitat de finançar la guerra. D’una altra, també s’ha adoptat la controvertida decisió d’enviar armes a la resistència ucraïnesa perquè pugui exercir el seu legítim dret a la resistència davant l’invasor. La combinació de les dues estratègies enfangaria Putin en una guerra a Ucraïna pensada per ser llampec, situació que, dilatada en el temps, seria molt complicada de mantenir econòmicament i d’explicar a la seva ciutadania. L’esperança última seria la de la consecució d’un cop palatí que acabés amb el règim de Putin. 

Aquest seria el pla ideal, però i ¿si això no funciona? ¿Quin és el pla b? ¿Què passarà amb les armes entregades a la població civil després del conflicte? Hem de ser conscients dels riscos que té també per a la UE una prolongació del conflicte durant molt temps. Els efectes econòmics que aquests paquets de sancions, sense comptar amb les contrasancions que podria imposar Rússia, podrien ser devastadors per a la potencial recuperació que els europeus esperaven. ¿Aguantaran les societats europees la pressió, l’escassetat, la pujada de preus i l’amenaça? ¿Fins quan? Ningú pot respondre aquestes preguntes amb certesa. 

Notícies relacionades

Barcelona es manifesta per la pau davant la guerra d’Ucraïna

Dir-se Terricabras

Confiem, de moment, que aquest moviment estratègic del Kremlin sigui el principi del final del règim. Però ¿saben què passarà el dia després? Que ningú farà autocritica dels errors comesos. Ningú reconeixerà que la complicitat d’Occident va ser la que va mantenir durant 22 anys en el poder un sàtrapa, que Occident i els seus interessos es van enriquir gràcies als vincles econòmics i comercials relacionats amb les xarxes oligàrquiques que sostenen Putin al Kremlin i que ningú va dir res quan durant anys es van vulnerar de manera sistemàtica els drets humans dels txetxens. Tots culparem els desitjos imperials d’un alienat dels fets passats sense acceptar mai la nostra pròpia responsabilitat a haver anat alimentant un monstre al llarg dels anys.

No, Europa no sortirà d’aquesta guerra més forta, ni més unida. D’aquesta guerra, la UE en sortirà més dependent dels EUA, mes militaritzada, menys social i amb menys veu al món. L’autonomia estratègica pensada amb tant mim ha deixat d’existir sense haver nascut. No s’enganyin, el que estem veient aquests dies és un miratge, accions reactives que no signifiquen necessàriament més cohesió entre els estats membres, sinó que és un tancament de files davant la por.