Putin terroritza amb l’amenaça nuclear

Una vegada que ha quedat clar que Vladímir Putin ha passat de les paraules als fets, desbaratant els càlculs que ens feien pensar que una ofensiva militar com la que està realitzant contra Ucraïna era pràcticament impensable, no es pot descartar que, entossudit a aconseguir els seus objectius tant sí com no, decideixi en algun moment recórrer als seus imponents arsenals nuclears. A més d’un incomptable nombre d’armes nuclears tàctiques, amb un abast per sota dels 5.500 km, compta amb uns 6.250 caps nuclears (davant els 5.500 que allotgen els Estats Units), entre els que es troben desplegats i els que emmagatzema en diferents nivells de potencial operativitat. Disposa, igualment, de molt diversos vectors de llançament, des dels míssils balístics intercontinentals fins als bombarders estratègics, passant pels submarins nuclears i els míssils hipersònics planadors d’última generació.

La qüestió, per tant, no és de capacitats sinó de voluntat política per fer-los servir. El que estableixen els postulats bàsics de l’estratègia nuclear és que aquestes armes són fonamentalment instruments de dissuasió –buscant convèncer per endavant qualsevol possible adversari que una acció hostil tindria un cost insuportable– i d’últim recurs, quan la supervivència de l’Estat estigui en qüestió. I a aquests postulats s’han ajustat tant Washington com Moscou des de fa dècades, malgrat haver viscut moments de molta més tensió de la que ara es deriva de l’ofensiva russa.

Per això es dedueix que, sense seguretat absoluta que permeti descartar el seu ús, cal entendre, en primer lloc, que Putin no necessita fer servir armes nuclears per aconseguir els seus objectius a Ucraïna. La seva superioritat en el terreny convencional, quan encara no ha fet servir més enllà de la meitat de les tropes desplegades als voltants d’Ucraïna, fa suposar que pot aconseguir els seus principals objectius sense recórrer-hi. En el remotíssim cas que Putin decideixi provocar un holocaust ucraïnès, li resultaria impossible explicar a la població ucraïnesa, que insisteix a considerar part de la família russa (com si no tinguessin identitat pròpia), un cop d’aquest calibre. D’altra banda, si el que està pensant és a castigar els que ara s’estan alineant en contra seu, aplicant sancions cada vegada més dures i subministrant armes a Kíev, s’enfrontaria a una represàlia igualment demencial que acabaria amb la Rússia que coneixem.

Notícies relacionades

La visió del ‘cash’

Regeneració necessària mal plantejada

Per tot això cal interpretar la declaració de Putin i els seus adlàters, mentre ha posat en màxima alerta les seves forces estratègiques, com un moviment dirigit cap als ucraïnesos, fent-los veure que està disposat a tot amb tal d’aconseguir el seu objectiu (que Ucraïna no s’integri definitivament en l’òrbita occidental), i cap al creixent nombre d’aliats que Kíev està sumant, amb intenció de frenar una dinàmica que li pot complicar fins a l’extrem aquesta pretensió de dominar el seu veí. El que pretén ser un missatge de fortalesa és, en realitat, una mostra de debilitat i certa desesperació, per una resposta a la seva violació del dret internacional que no ha sabut calcular adequadament. Així ha hagut d’entendre-ho també Joe Biden, quan ha decidit no seguir el joc al seu homòleg rus, a l’optar per no augmentar el nivell d’alerta de les seves forces estratègiques.

En definitiva, un error més de Putin, que s’afegeix a la sobrevaloració de la capacitat dels seus exèrcits i a la infravaloració de la capacitat i voluntat de defensa ucraïnesa.