Conflicte a Europa Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
Guerra d’Ucraïna: la tragèdia que es va començar a entreveure fa 30 anys
La terrible invasió d’Ucraïna, de conseqüències imprevisibles, potser s’hauria pogut evitar amb diàleg i la ‘finlandització’ del país
Desolació. Ràbia. Ganes d’abjurar de l’espècie bípeda. Profunda tristesa i desconcert. Ni en el més fosc dels meus malsons m’hauria imaginat que les bravates de Vladímir Putin culminarien en la invasió d’Ucraïna, com tampoc ho intuïa el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, que la setmana passada assegurava: «No hi ha cap motiu per al pànic». Es podien aventurar escaramusses a la regió del Donbass, dividida en els ‘oblast’ (unitats administratives) de Donetsk i Lugansk, amb una independència que ja ha reconegut el Kremlin, però mai de la vida que els tancs russos arribarien a Kíev. Un cop més el tall de la dalla sotja la vella Europa, on cada centímetre de frontera és una cicatriu mal cosida. Sang, refugiats, vides trencades, economies devastades... ¿Un altre cop? ¿Quina bogeria és aquesta?
Parlo amb el Iuri, el meu gran amic rus; tot i que a Moscou sembla que no passi res, la tensió es palpa en l’aire fred. Poques persones s’atreveixen a protestar contra la guerra en un país on les manifestacions estan prohibides. Cues als bancs. Gent que deambula trista i desorientada. El pressentiment que el gir dramàtic dels fets els infligirà mal, molt mal. Vergonya. ¿Com ha pogut passar?
Una geografia mansa, d’immenses planúries de cereals, difumina el concepte de frontera entre els dos països, sobretot pel que fa a la meitat oriental d’Ucraïna. Russos i ucraïnesos són pobles germans, amb dues llengües similars i segles d’història en comú, sovint tràgica, ja que s’hi encadena una successió de malsons tenebrosos: la revolució, la guerra civil, la col·lectivització agrària i la conseqüent fam (l’‘holomodor’ va causar a Ucraïna entre 1,5 i 5 milions de morts), les purgues estalinistes, el gulag, la sagnia de la contesa mundial, el fiasco soviètic i postsoviètic. I ara una «operació militar especial» de conseqüències imprevisibles. Sembla que sobre aquestes terres hi hagi un implacable ‘fatum’, el d’«estar atrapat entre el servei i l’anarquia, entre la resignació i la violència», escriu Natascha Wodin a la colpidora obra ‘Mi madre era de Mariúpol’ (Libros del Asteroide).
Aquesta nova urpada, la invasió, resulta injustificable, no té disculpa des de cap punt de vista, però Putin, un tafur malèfic amb millors cartes del que sospitem, no és l’únic culpable del daltabaix. El guisat infame es va començar a coure fa 30 anys. Quan la ‘perestroika’ de Mikhaïl Gorbatxov, quan s’entreveia el final de la Guerra Freda, es va parlar per fi de la construcció d’una casa comuna europea, amb la seva seguretat integrada, i Moscou va trucar a la porta. Però no. Els Estats Units, amb l’aquiescència d’una Europa submisa, van anar estrenyent el setge, estenent l’OTAN cap a l’est, aprofitant el desgavell infernal que es va viure sota la presidència de Boris Ieltsin... ¿Contra qui s’estenia l’Aliança?, ¿qui era llavors l’enemic? De la mateixa forma, als anys 90, es va introduir la reforma neoliberal, una ‘teràpia de xoc’ aclamada per Occident en la creença que les lleis del mercat regularien per si soles el pandemònium, un canvi brutal, una ferida profunda, un procés en què tant Rússia com Ucraïna van veure saquejades les seves economies i recursos. En el seu moment, l’economista Grigori Iavlinski va arribar a dissenyar una mena de pla Marshall perquè els poders financers internacionals ajudessin l’URSS durant el dramàtic trànsit cap a l’economia de mercat, un projecte que no va quallar. Permetre l’ensorrament de l’URSS sortia més barat.
El factor Putin respon en part a aquesta humiliació històrica (insisteixo: no justifico, només tracto de contextualitzar). La proposta que Moscou va col·locar sobre la taula el 17 de desembre passat no semblava tan forassenyada, almenys per asseure’s, per guanyar temps: la renúncia de Kíev a l’OTAN i el replegament de l’Aliança als seus límits anteriors a l’ampliació. Per descomptat, Ucraïna és un país sobirà amb dret d’ingressar on li plagui, però també són comprensibles els recels de Rússia. Potser la solució hauria sigut la ‘finlandització’ d’Ucraïna, el manteniment d’una política de neutralitat perquè el país pogués consolidar la seva independència política i econòmica i, alhora, mantenir unes relacions de bon veïnat amb Rússia.
Entretots
¿Ja és massa tard? No ho sé. ¿L’OTAN hauria d’aplicar un correctiu militar? Confio que no, que la tempesta s’amanseixi. Busco llum i consol als llibres, en Tolstói, per qui la guerra era contrària a la raó i tota la naturalesa humana. «Sobre tot aquell camp, abans tan alegre i bonic [...], s’alçava ara una boira impregnada d’humitat i fum [...]. Petits núvols es van acumular i va començar a caure una fina pluja sobre morts i ferits, sobre homes espantats, exhaustos, vacil·lants, com si els estigués dient: ‘¡Ja n’hi ha prou, ja n’hi ha prou, humans! Pareu... Recapaciteu... ¿Què esteu fent?’». Cita extreta de ‘Guerra i pau’, que en català està publicada per Edicions 62 amb traducció de Carles Capdevila Recasens.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
