Va costar suors
Faves comptades al calder català
Bufen vents huracanats a Europa i al món, i les classes mitjanes, el que en queda, caminen amb un peu a l’estrep del tramvia i un altre en l’aire
L’historiador Josep Maria Ainaud de Lasarte, especialista en el catalanisme, en la Diada del 1977. /
Estreno cubell d’escombraries. Es tracta d’un cubell doble, un receptacle amb dues cubetes, una per a les restes d’escombrar i d’altres, i una altra per al plàstic. No sé bé com, però a casa generem tones de tereftalat i polietilè, encara que freqüentem menys el súper i les seves safates que el mercat. Reciclem el plàstic, el cartró i el vidre; la matèria orgànica, no, perquè és un embolic la química putrescent de la vida.
El cas és que cada vegada que baixo a fer el repartiment als contenidors tinc un rampell similar al que sento quan diposito el vot a l’urna. És a dir, no sé ben bé si els residus plàstics acabaran convertits en una ampolla de Bezoya o en un envàs de iogurt o si, per contra, cremaran a la foguera de l’ecopostureig. Una cosa semblant pot passar amb les paperetes, fagocitades per la llei D’Hondt o en virtut dels pactes postelectorals. De qualsevol manera, continuaré militant en l’una cosa i en l’altra, al planeta i en la democràcia. Va costar suors apuntalar-la.
De cara a diumenge, sembla que les faves estan comptades (però molt confuses) al calder català. S’hi perfilen tres variables: 1, Govern d’esquerres amb el PSC, ERC i els Comuns; 2, Govern independentista, amb Junts i ERC, i 3, repetició electoral si no surten els comptes. Més ben dit, si algun dels contendents ensuma premi al remenar i jugar una altra carta.
Després d’una campanya soporífera i vana, el rum-rum ve alimentant la tercera opció, la possibilitat de tornar a les urnes, en una exasperant partida de parxís, com si no hi hagués urgències a atendre. L’anquilosament s’ha convertit en un estat mental. En una gepa. Si a Madrid DF borbolleja el fang sulfúric, aquest que crema la pell i les llengües, aquí, al vell oasi català, hem de veure’ns-les amb una altra classe de fang, el de la paràlisi. Una dècada estancada al fangar de l’independentisme, amb els peus ben enganxats en el fons del tremedal. Hi ha moltes textures d’aquesta substància enganxosa: llot, llot, fang, llacor, llim. Un fang o un altre pot acabar per empassar-se’t; serà perquè venim de l’argila tràgica del Gènesi.
Amb la seva decisió d’encapçalar la llista de Junts, Puigdemont, que en l’espot electoral torna amb cotxe, com si protagonitzés l’anunci de BMW (¿t’agrada conduir?), amenaça d’avivar les brases del procés si és que alguna vegada s’havien consumit. Però la independència hauria d’aparcar-se, no només perquè esquinça el territori per la meitat, sinó també perquè bufen vents huracanats a Europa i al món, i perquè les classes mitjanes, el que en resta, caminen amb un peu a l’estrep del tramvia i l’altre en l’aire. Les coses del menjar són difícils.
De vegades recordo –diguin-me ingènua– el vell esperit de concòrdia, la voluntat esforçada de conviure després del franquisme, de llimar dissensos, aquell "més que mai un sol poble" de la Diada de 1977. Per cert, amb Josep Benet, Paco Candel i el PSUC al capdavant.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
