¿Què vol Putin?

Si revisem les declaracions, discursos i articles publicats pel president rus durant els últims anys podrem observar que tots estan recorreguts pel mateix fil argumental. Un relat que es construeix des del final de la Guerra Freda, una guerra que va perdre Moscou i va guanyar Occident. I és en aquesta derrota i en la manera d’assumir-la, i en aquesta victòria i la forma d’exercir-la on es troben les claus que ens permeten comprendre l’origen del conflicte. No és aquest l’únic conflicte, ni serà l’últim que s’articuli sobre arguments de caràcter irredemptista. El motor de la Segona Guerra Mundial també va ser l’irredemptisme que havia provocat una derrota. Dosis d’irredemptisme i capacitats militars i un context de debilitat de l’adversari són la combinació perfecta per iniciar qualsevol guerra. I totes hi són presents en el que s’està observant aquests dies a Ucraïna.

Una UE amb interminables lluites intestines, amb Estats que qüestionen la mateixa naturalesa del projecte europeu advocant per democràcies iliberals, i que tot just comença a veure la llum després de la pandèmia; un Govern nord-americà molt feble, amb una opinió pública dividida com mai i una OTAN que s’enfronta a la seva enèsima reconfiguració, a través de la posada en marxa d’un nou concepte estratègic que li permeti continuar reinventant-se per poder continuar existint en un context que ja no és el de la Guerra Freda. Ara sí que el Kremlin tenia tots els ingredients per llançar un atac amb aires de revenja sobre un territori que sempre ha considerat que s’havia de trobar sota la tutela russa. 

La síntesi d’aquests tres elements, força militar, conjuntura internacional i venjança, ha permès a Putin posar contra les cordes Ucraïna, però també una comunitat occidental que encara ha de donar resposta a dues qüestions: la primera, una nova guerra; la segona, com i fins on serà capaç de donar una resposta contundent a Rússia.

Des de l’OTAN i Washington ja avisen que no hi haurà intervenció militar sobre el terreny, ja que Ucraïna no és membre de l’aliança atlàntica. Sorprèn la fermesa d’aquesta posició, quan l’OTAN pot intervenir en cas que Estats que no en són membres sol·licitin el seu recolzament. I sorprèn més encara, quan ha sigut la mateixa OTAN la que, el 2008, va obrir la possibilitat d’integrar Ucraïna a les seves estructures. Llavors, ¿vol o no vol l’OTAN Ucraïna com a membre? Si la resposta és positiva, ¿per què no escolta la petició desesperada de Zelenski als seus aliats? Si la resposta és negativa, ¿per què no ha volgut cedir a un estatut de neutralitat per a aquest país? L’OTAN es reivindica com l’única organització de seguretat i defensa existent i l’única preparada per operar davant altres potències militars com la russa. Diuen els seus defensors que és l’única eina dissuasòria davant Moscou, no sembla que estigui resultant de gran eficàcia en el cas d’Ucraïna. Sembla que Putin encerta al llançar un atac sobre un territori que està efectivament sol davant el perill.

Notícies relacionades

Testosterona antiprocés

Dia irrellevant

La resta d’actors esgrimiran l’única arma de què disposen, que és la imposició de sancions de mes o menys intensitat. En vista de les últimes notícies aquests paquets sancionadors seran duríssims, però no seran capaços d’aturar l’avanç rus, ja que els seus efectes només es veuran en el mitjà i llarg termini. Putin i els seus oligarques també coneixen aquests instruments, ja que els estan bandejant des de fa anys, i saben que abans que arribi l’impacte buscat per Occident el territori ucraïnès ja es trobarà sota el seu control.

Si Putin aconsegueix l’objectiu de controlar Ucraïna, haurà aconseguit molt més que això. Haurà aconseguit mostrar la ineficàcia dels instruments internacionals multilaterals existents fins ara i des del final de la Segona Guerra Mundial i serem a les portes d’un nou ordre internacional.