Símbol de la ciutat Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
I Floquet de Neu, què?
Passen els anys i el goril·la albí continua sense formar part del nomenclàtor barceloní
Un amic que treballa a Correus m’explicava que una part de la seva feina —ignorada pels ciutadans— és fer de detectiu que desxifra codis secrets. “Hi ha gent que escriu els noms tal com sonen”, em deia, “convençuts que tot arriba al seu destí”. Per Internet corren exemples d’aquesta deixadesa, i així hi ha qui ha enviat cartes a la plaça “Obigui Monyor” (és a dir, Ovidi Montllor), el carrer “Mucencito Berdegue” (Mossèn Cinto Verdaguer) o “San Antonio Marie Claire” (Sant Antoni Maria Claret).
A Barcelona, l’augment de la immigració, amb múltiples llengües i cultures, deu haver accentuat els malentesos d’aquest tipus (i les cartes perdudes), i es ressalta així el caràcter cultural i històric que tenen els noms de carrers. De fet, la Ponència del Nomenclàtor de Barcelona sol ser un territori de debat, sovint amb un biaix ideològic que no sempre satisfà a tothom. Un dels últims canvis més sonats és el de la plaça Antonio López, a l’inici de la Via Laietana, que passa a dir-se “plaça d’Idrissa Diallo”, en record del jove mort en un CIE per insuficiència respiratòria. En la mateixa sessió també es van nomenar carrers per a mestres i pedagogues com Antònia Adroher o Pepita Uriz, el biòleg Ramon Margalef, la poetessa palestina Farwa Tuqan i l’escriptor Gabriel García Márquez. Als carters-detectius se’ls gira feina, doncs.
Totes aquestes novetats al Nomenclàtor m’han fet pensar en el pobre Floquet de Neu. El novembre del 2003, quan va morir el goril·la albí, de seguida es va crear un corrent d’opinió que demanava un carrer per a la icona del zoo de Barcelona. L’alcalde d’aleshores, Joan Clos, va recordar que, segons la normativa, han d’haver passat cinc anys de la mort per rebre l’honor d’un carrer, i va apuntar que potser seria més adequat alçar “una estàtua, hiperrealista, del goril·la” a la Ciutadella. Passen els anys —el 2023 en farà vint del seu traspàs— i, de tant en tant, sorgeixen noves campanyes per demanar el carrer per a Floquet de Neu. De moment, però, l’única manera de veure’l a mida natural és pagant l’entrada al renovat Museu de Cera. Això sí, més hiperrealista, impossible.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
