José Martí Gómez: L’home que ho recordava tot

Cada vegada que ocorria algun esdeveniment que ell va viure en primera persona, com es vivien en la seva època els esdeveniments, allà estava el mestre, tímid, parapetat, quan es podia, en el seu tabac, rere les seves ulleres de veure clapejades d’aquell groc tardoral que li donava més melancolia a la seva cara, buscant al pou sense fons del seu coneixement per dir, en dues paraules, l’anècdota, el fet, que il·lustrés la notícia del dia o, quan això era imprescindible, el comentari que les informacions implicaven.

No va presumir ni quan estava a dalt de la taula dels diaris, en la llista dels millors narradors de notícies o de successos que hagi tingut la premsa espanyola; era autèntic, gairebé un monjo laic que s’alegrava quan veia arribar a l’altura on ell fos aquells que volien ser com ell, igual de periodistes, igualment obligats per l’ofici a dir de debò el que sabien, a callar el que no estigués confirmat.

S’asseia en qualsevol lloc, quan la seva veu ja no era la del corresponsal, la del reporter audaç, sinó el col·laborador que rebia encàrrecs, com si estigués encara aprenent. Mossegava el tabac gruixut, mirava als costats, i preguntava en veu baixa als nouvinguts: «¿I què estàs fent ara?»  

Era infal·lible i tranquil i, a més, com ha escrit a ‘El País’ el seu bon deixeble Carles Geli, era una bona persona. Bona persona i periodista és una conjunció que en el seu cas mereix reverència i record, ja que mai va presumir ell de cap de les virtuts que van adornar la seva presència i el seu treball. Va treballar amb altres, a més, entre els quals van estar Josep Ramoneda (amb qui tant va fer), Manuel Vázquez Montalbán o Juan Marsé. A ‘Por favor’, a ‘El Correo Catalán’, a qualsevol lloc on fes olor periodisme, mai es va oblidar d’aquests parentius professionals, alguns dels quals el van precedir en la trista experiència que ara adorna les imperioses esqueles. 

A tot arreu, doncs, de corresponsal, d’escriptor de diaris, fins i tot quan ja estava inscrit en la nòmina dels millors, va ser atent company dels seus col·legues i també d’aquells que van voler arrabassar-li, en bon combat, les notícies que ell mateix perseguia. El més pacífic i el més honrat dels periodistes va abraçar també una vocació que el va fer llegendari: cronista d’aquells que es podien explicar mirant tan sols el que acabava d’ocórrer. Era també com els detectius anglesos, incansable i perfecte, com un deixeble fèrtil de Graham Greene, ple d’humor i de la higiene ètica a què està obligat un informador de bona fe.

Va treballar fins al final. Aquelles intervencions radiofòniques haurien de ser matèria de podcast (a la SER, on va donar aquestes lliçons), i el lloc en el qual haurien de confluir alumnes actuals, que venen d’observar un periodisme que recalca les notícies per donar-les tal com després succeeixen a les xarxes, sense ànima i sense objectiu, pel simple fet de donar-les alhora que els altres. 

Ell va ser un home de periodisme lent, aquell que van cultivar, amb ell, llegendaris periodistes anglosaxons als quals no va necessitar imitar perquè ell era com ells, agut, essencial, un periodista de veritat el material més fiable del qual era la seva memòria. 

En aquelles emissions a les quals li va donar la brillantor de la dada, obsessivament la dada, va explicar vida, miracles i menyspreus de personatges que van ser notoris en temps foscos, com Manuel Fraga Iribarne, a qui va seguir de prop, a Londres, a Madrid, arrencant telèfons fins que un dia va abraçar, això deia, la naixent democràcia. 

Memòria destil·lada

A esquerra i a dreta Martí Gómez es va ocupar de l’espectre de la naixent democràcia, i sempre va tenir, també en el que va escriure, el talent minuciós per explicar-ho. Aquestes emissions de ràdio que ell va protagonitzar no van ser només periodisme: van ser memòria destil·lada de la vida d’Espanya.

Notícies relacionades

Dir-se Terricabras

Puig surt a la borsa amb cinturó de seguretat

Li vaig preguntar a Lourdes Lancho, que estava amb ell quan parlava a la ràdio, quines lliçons va deixar. «Em va dir que, al carrer, al metro, al bus, a les botigues, als bars, hi havia la vida. I la vida, per a ell, era la mesura de totes les coses. La vida entesa com la dimensió humana del que passa a l’escenari públic. Ell em va dir que feia bé en escoltar, en tafanejar, converses alienes, en preguntar sempre davant el que cridés l’atenció. D’allà arrencava el fil màgic d’aquest ofici, que és fer de frontissa entre el que passa al carrer i el que es decideix als despatxos». 

En l’ofici, diu Lourdes, s’està perdent aquest fil, i la baula que ara s’ha trencat és la d’aquest admirable mestre que mai va presumir de res, sempre ho va recordar tot i no tenia la temptació d’exhibir-se com si vingués d’inventar l’ofici. Per cert, en els temps d’aquesta turbulència global que és la xarxa, escrivia a mà com qui volgués deixar una empremta que no pot imitar cap màquina.