APUNT
Valenciana prosa
En una setmana haurem fet un curs accelerat d’història. El segle XV va ser una època gloriosa de la llengua catalana, amb l’eclosió de figures capitals de la literatura, la majoria d’elles valencianes. Des de l’abrandat Sant Vicent Ferrer al delicat Jordi de Sant Jordi, des de la poesia excelsa d’Ausiàs March o Roís de Corella a la novel•la intrèpida, moderna, de Joanot Martorell. Tots, valencians escrivint en català, mentre al Regne de València – autèntic bastió i capital de la Corona d’Aragó – s’imposava l’anomenada “valenciana prosa”, un exemple de com ser elegant i precís en les comunicacions administratives. Alfons el Magnànim conqueria Nàpols i també hi establia la cort. En una setmana, haurem viatjat a l’antiga Corona, travessant el Mediterrani, patint contra els napolitans i ensenyant, a València, com es pot ser precís i elegant en un exercici de cal•ligrafia futbolística, sobretot a la primera part, amb l’aparició estel•lar d’un gabonès magnànim també.
El gran dilema que ens planteja el partit de Mestalla és decidir si Aubameyang (amb una d’aquelles tombarelles circenses que sempre fan patir perquè són bellíssimes i innecessàries) va repetir el hat-trick de fa tres anys contra el València, amb l’Arsenal. Sap greu per Pedri, però Busquets té raó: “Sense l’ajut d’Aubameyang el porter l’hauria pogut aturar”. És a dir, potser no hauria sigut gol. És a dir, el gol és del gabonès perquè la seva esquena és decisiva. És una manera estrambòtica, d’acord, atzarosa i dorsal de fer un gol, però així Mestalla es converteix en el seu estadi fetitxe, “que està associat a una força o a un ésser extraordinari”.
Continuïtat històrica
Notícies relacionadesEl segon dilema, menor, però també interessant és de fet una ucronia. ¿Què hauria passat si...?”. En quatre minuts, podien anul•lar el tercer del Barça (per fi, una d’aquelles jugades d’abans, quasi un minut de tocs!) i podien donar el primer del València, amb la qual cosa ves a saber com hauria anat tot. Però el fat ens va ser favorable i, a més a més, es va conjurar el principi de continuïtat. La pilota surt del camp i la jugada que acaba en gol és una sola jugada, que neix de la pilota que surt del camp. La mateixa continuïtat històrica (és un dir!) que va del segle XV a aquesta setmana del XXI on sabrem si continuem enganxats a l’himne de l’Europa League (ves quin remei!) o si abandonem l’aventura al regne de Nàpols. Mentrestant, però, en el de València, el Barça ha escrit una pàgina potser més memorable del que pensem. Temps al temps.
Qui continua escrivint episodis victoriosos és el bàsquet. Pels pèls, sí, però amb la contundència d’un senyor equip. Amb la prosa lituana, cridanerai enèrgica de ŠarasJasikevičius.Hiha la teoria (una mica fantasiosa) que el bàsquet i el futbol són, a can Barça, vasos comunicants. Que si vas bé amb la cistella, fracasses a la gespa. O a l’inrevés. Aquest diumenge, de València a Granada, s’ha vist que no.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
