Reforma laboral: apostes predistributives per avançar en el benestar

Alhora, algunes han sigut també les anàlisis sobre els avenços i les carències de la norma en una discussió més centrada en un terreny substantiu. A tall de resum apuntaria dues idees: 1) Estem davant la primera reforma laboral en democràcia que suposa avenç de drets per als i les treballadores (i no un retrocés); en concret, es posa fre a la temporalitat i es milloren condicions salarials i en la negociació col·lectiva; 2) es tracta d’una derogació parcial, tot i que important, de la reforma aprovada pel PP i CiU el 2012. La meva opinió, com poden suposar, era favorable a recolzar el tràmit al Congrés, però no és aquesta la qüestió que voldria desenvolupar en el present article. M’agradaria situar les novetats en drets del treball en un marc més ampli de reconstrucció de l’Estat del benestar.

L’agenda predistributiva

Així doncs, les noves regles de joc al mercat laboral s’inseririen en un calaix més ampli del que en l’àmbit acadèmic es conceptualitza com estratègies predistributives. Per entendre de què estem parlant, anirem una mica enrere en el temps.

L’Estat del benestar keynesià-fordista, que es desenvolupa en democràcies occidentals democràtiques després de la Segona Guerra Mundial, buscava garantir mecanismes de seguretat davant riscos socials i alhora caminar cap a la igualtat. En aquest sentit, es donava un pes important a la redistribució: una vegada ha actuat el mercat, es buscava corregir les desigualtats socials. Això es fa mitjançant dos mecanismes: 1) els impostos directes i progressius i; 2) la prestació de serveis socials (educació, salut...) i transferències de recursos (contributives i no contributives).

Al costat d’aquestes mesures redistributives, cada vegada es van posicionant amb força també les de caràcter predistributiu, aquelles que buscarien construir igualtat abans que actuï el mercat. No és que siguin noves, però es ‘revisiten’. Així doncs, aquestes es configurarien en dos grans grups. 1) Les que tenen a veure amb la regulació de les regles de joc de l’Estat del benestar, que no tenen costos econòmics en els pressupostos generals però que, en canvi, alteren les relacions de poder i recursos entre actors i sectors socials. Es podria considerar les regulacions laborals, el preu de la vivenda o dels serveis bàsics, l'SMI (però també intervenir en el salari màxim), etc. 2) Les que tenen a veure amb la capacitació de la ciutadania, augmentar la seva competència prèviament a entrar al mercat laboral. Entre d’altres, la inversió en educació en la petita infància (determinant per al desenvolupament cognitiu posterior), en formació professional, en educació superior i innovació, etc. 

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

El puzle d’un nou contracte social

Al puzle d’un nou contracte social seria convenient anar encaixant peces pre i redistributives per avançar en el benestar del segle XXI, consolidant alhora clàssiques receptes ‘welfaristes’ i innovadores polítiques públiques i pràctiques socials. També seria pertinent considerar els diferents nivells territorials que acaben configurant els règims de benestar, veient en la proximitat i a Europa dimensions importants del sistema. En aquest sentit, la reforma laboral s’hauria d’entendre com una aportació a una recomposició del benestar que, per fer front als reptes i les transformacions actuals, ha de produir-se de manera ambiciosa i en la qual cap actor sobra: ni les forces polítiques de la majoria de la investidura ni els protagonistes del diàleg social. És més, segurament el problema és que falten.