Espanya no es mereix això

Espanya no es mereix les successives vergonyes que pateix ara la democràcia inaugurada el 6 desembre del 1978. Aquesta llei de lleis ha sigut mantinguda esforçadament per polítics i ciutadans, obligats per aquella Constitució a guardar el tresor principal que va néixer per sepultar els efectes de la dictadura. Contra els imperatius d’aquella voluntat general que va fer taula rasa de les lleis de Franco s’exerceix actualment una cosa que constitueix burla i desacatament a la base mateixa de la democràcia: el respecte a les lleis, el respecte als altres.

En les últimes setmanes s’han produït diversos fets que, lluny de sembrar vergonya aliena o autocrítica, han sigut reivindicats com a suposats assoliments de les organitzacions polítiques que els han impulsat. Les vergonyes han sigut successives, com si constituïssin una pluja fina que sembra primer rialla, després desconcert i, de seguida, temor que per aquesta barranquera es dilueixi el compliment de les lleis. 

És pròxim en el temps l’escàndol que es va produir a Lorca, Múrcia, on un ampli grup de ramaders va assaltar l’ajuntament on es discutia l’avenir d’un decret per mantenir allunyades d’àmbits urbans les granges on es mantenen els porcs. Aquest fet va suposar una agressió perillosa per a la integritat dels reunits i no va trobar el repudi merescut per part dels polítics que van semblar assistir al desastre com si aquest fos un mal causat per altres que no eren els assaltants. Pres de la funesta mania de veure la biga a l’ull aliè, el principal líder de l’oposició va explicar que estava en contra de l’agressió... però a favor dels ramaders. L’altre partit més a la dreta ni tan sols va arribar a la meitat del repudi, ja que va considerar que aquest aixecament que va portar a una agressió tan gran responia al dret que tenen els ramaders a defensar-se de les agressions que pateixen per part del present poder polític.

Poc després d’aquest vergonyós espectacle, pendent del que dictaminin els tribunals sobre l’origen i les conseqüències de tal desastre civil, es va produir a les Corts un altre assalt a les virtuts amb les quals s’adorna la democràcia: ni més ni menys que la legitimitat sagrada d’una votació parlamentària. En aquest cas es dilucidava l’aprovació o el suspens del decret de reforma laboral, decisiva en aquesta legislatura i important per a la societat espanyola en les pròximes dècades. Enmig d’una impressionant cridòria, amplificada de seguida per les xarxes i pels mitjans, sense temps encara per a una anàlisi assossegada (i jurídica) del que va passar, l’hemicicle es va omplir de soroll i de fúria, com si tots alhora tinguessin raó i cap observés motiu de penediment.

Va ser aquest últim un episodi major del que no es mereix Espanya. I és un perill que no s’adverteixi, per part de polítics irresponsables i dels mitjans que els aclamen, que aquesta és una situació tan delicada que un simple fòsfor la pot posar en perill. A EL PERIÓDICO deia l’escriptor Luis Landero: «S’ha creat un clima tòxic que s’ha inventat per fer creure que, en aquest país, ens odiem tots. Però jo no veig això al carrer. Tots, més o menys, som millors que això que es diu».

Tots som millors... El que no es mereix Espanya és que els que la representen siguin capaços de posar en perill una convivència que no es basa tan sols en les lleis sinó en el pur respecte que ens devem tots. Espanya no es mereix això.