Sobre l’empoderament i la sororitat

Sense agenda feminista no hi ha rumb. I, quan no hi ha rumb, el negacionisme creix, perquè en lloc de trobar un bloc unit se’n troba un de fragmentat on cada un mira per un interès propi. I això no significa que se t’expulsi d’enlloc, perquè el feminisme no dona carnet, però una cosa és això i, una altra, interpretar-ho a la teva manera. Si jo dic que soc ecologista però defenso en una manifestació l’ús del transport privat o si em declaro sindicalista i després demano la jornada laboral de 10 hores al dia, tothom reaccionaria de forma ràpida davant aquesta incongruència, però amb el feminisme no passa perquè convé mantenir aquesta confusió. 

Tot això es veu de forma fàcil en determinats debats encesos a les xarxes socials, que poden anar des de qualsevol personatge de la premsa rosa a la televisió a la final de la gala del Benidorm Fest. Una d’aquestes paraules és la d’‘empoderament’. Va néixer dins del feminisme en la conferència de Nairobi del 1985, com l’estratègia perquè les dones tinguessin l’accés i control dels recursos materials (propietat, terra, aigua...) i intel·lectuals (educació) per poder aconseguir els seus drets. El pla d’acció va concretar «eliminar aquells obstacles que impedeixen la participació de les dones», per arribar a una «igualtat de drets».  

¿Per què hi ha dones que, fora de les nostres fronteres, han de continuar lluitant per tenir una casa pròpia, estudiar o treballar? Perquè la igualtat no existeix. ¿Per què aquí hem de continuar defensant la llei de l’avortament o de la llibertat sexual? Perquè la igualtat no existeix. Empoderar és que la dona sigui conscient dels seus drets per estar en igualtat de condicions respecte als drets de l’altra meitat del món, els homes. 

Empoderar no té res a veure amb comprar una samarreta, defensar la regulació de la prostitució o amb cantar que un home et mantingui. Perquè la roba que et posis no et donarà més drets, prostituir-te no farà tenir més poder social i que un home et mantingui et farà una dependent econòmica i emocional. Empoderar permet a tota dona ser independent i conseqüent amb els drets que pot aconseguir. Totes les altres coses són intentar fer caixa o justificar. I quan tinguis dubtes, pensa què li diries a una dona maltractada o violada per empoderar-la. Tot el que no puguis dir-li en una situació així, no és empoderament.

La segona paraula comodí, sobretot, per silenciar debats, és la ‘sororitat’. La teòrica Marcela Lagarde la defineix com «l’aliança feminista entre les dones per canviar la vida i el món amb un sentit just i llibertari», per eliminar «totes les formes d’opressió». I en un dels seus textos més cèlebres, aclareix: «No es tracta de posar-nos d’acord embadalides per una fe, ni de coincidir en concepcions del món tancades i obligatòries. Es tracta d’acordar de manera limitada i puntual algunes coses amb cada vegada més dones». 

Notícies relacionades

¿El Dia del Treball és només dels sindicats?

Dia de la Mare sense mare

No utilitzem la sororitat per infantilitzar-nos i evitar que les nostres idees siguin qüestionades. Això d’utilitzar la sororitat com a escut per evitar qüestionar altres dones és bastant antifeminista, perquè si res ha fet el feminisme ha sigut debatre entre nosaltres. ¿Si una dona n’agredeix una altra he de justificar-la per ser dona? No. ¿Si una dona afavoreix amb el seu discurs que d’altres depenguin dels homes, he de callar? No. ¿Si una política diu que en el seu programa redueix polítiques públiques (que sostenen les dones més pobres) o demana que s’anul·li el dret a l’avortament... callo també? No. Podem assenyalar aquelles dones que agredeixen i que fan mal a la llibertat d’altres. 

En definitiva, feminisme és defensar el que hem conquerit després d’empoderar-nos durant segles.