Abusos sexuals a l’Església: una comissió per reparar

De l’esclat del cas Maristes en les informacions d’aquest diari han passat ja sis anys. A partir d’aquell moment hi va haver un abans i un després: s’han succeït les revelacions de víctimes que han deixat enrere anys de por, vergonya i silenci mentre els depredadors continuaven impunes. Un canvi social que va acabar tenint conseqüències legislatives: la reforma de la llei de protecció de la infància que acota la prescripció dels delictes passats i estableix mecanismes per perseguir els que es produeixin avui. Però Espanya, en relació amb altres països afectats per aquesta xacra, segueix en el furgó de cua almenys en un aspecte, el de la identificació de casos, examen de consciència i reparació de les víctimes per part d’una de les estructures de poder que, encara més en un Estat nacional-catòlic com ho va ser Espanya durant les quatre dècades de dictadura franquista, va albergar pràctiques d’abús i ocultació. A França, per exemple, va ser la jerarquia mateixa, és a dir, la Conferència Episcopal, la que el 2018 va decidir encarregar a una comissió independent l’anàlisi dels casos des del 1950. Després de dos anys i mig d’investigacions, va concloure que tenien «caràcter sistèmic» i va proposar 45 mesures per evitar nous abusos, a més de sol·licitar indemnitzacions per a les víctimes. Si a França, amb un marc de laïcitat que es remunta al 1905, la xacra de la pederàstia a l’Església ha sigut sistèmica, no és aventurat afirmar que difícilment el cas espanyol pot tenir molt menor calat. Les responsabilitats, per activa o per passiva, interroguen el conjunt de la societat, però la responsabilitat primera recau en la jerarquia catòlica: la Conferència Episcopal, a mesura que algunes de les víctimes anaven denunciant els casos, ha anat arrossegant –literalment– els peus en contrast amb la valentia d’altres conferències episcopals i amb la ferma actitud del papa Francesc.

És en aquest context –l’abandó de responsabilitats de la cúpula episcopal i d’algunes congregacions religioses– on s’ha d’emmarcar la petició de crear una comissió d’investigació al Congrés dels Diputats, presentada per Unides Podem, ERC i EH Bildu. El president del Govern sembla haver volgut reconvertir la proposta en una iniciativa personal, redirigint-la cap a la creació d’una comissió independent, sota el paraigua del Defensor del Poble, integrada per experts, membres de les administracions públiques, de les associacions de víctimes i de la mateixa Església catòlica.  

És difícil, lamentablement, que el sentit d’Estat s’imposi en els debats i les comissions del Parlament, com s’ha demostrat en massa ocasions. En el punt mitjà hi ha la virtut: no es tracta de contraposar una comissió parlamentària amb una altra de caràcter independent, sinó d’obtenir un ampli mandat parlamentari perquè aquesta xacra, amb arrels històriques profundes, sigui investigada amb transparència. Del que es tracta és que el format finalment triat en el Congrés permeti tant la claredat, impossible sense una cooperació responsable de la jerarquia eclesiàstica, com el marc de privacitat que mereixen algunes víctimes, amb esquinços psíquics i físics que arrosseguen en silenci des de fa anys.