França s’instal·la en la crisi

Mentrestant, les reformes per contenir l’erosió de l’economia s’encallen en un Parlament de configuració a la italiana, on resulta poc menys que impossible articular una coalició amb una majoria suficient. Les dades resulten alarmants: el dèficit es dispara, la prima de risc del deute supera la d’Itàlia, les dades macroeconòmiques estan per sota de les d’Alemanya i Espanya. L’Estat necessita, doncs, deixar de gastar l’any vinent un mínim de 40.000 milions d’euros per contenir la degradació de les finances públiques. I de tot això es ressent la capacitat de l’eix franco-alemany de pilotar la UE en un període de riscos polítics i estratègics augmentats per les guerres d’Ucraïna i Gaza. I la zona euro en el seu conjunt resulta perjudicada.

És previsible un augment de la mobilització social a França, amb l’extrema dreta segura que pot treure profit del descontentament en els sondejos electorals. La reacció de dimecres al carrer és un símptoma inquietant de la inèrcia dels sectors més amenaçats per ajustos pressupostaris inajornables, entre els quals la reforma de les jubilacions. Des de l’esclat de les protestes dels armilles grogues el 2018 no han deixat de multiplicar-se les manifestacions contra una correcció de l’Estat del benestar que el centre i la dreta consideren urgent, les diferents esquerres impugnen i l’extrema dreta utilitza per desgastar l’establishment de la Cinquena República i conquerir la presidència. El cas és que la fragmentació es tradueix cada dia en una inoperància que contribueix sense remei a ennuvolar encara més el futur.

La voluntat manifestada pel bloc centrista d’aconseguir un acord de no censura amb el PS resulta a hores d’ara poc viable: Olivier Faure, líder dels socialistes, exigeix que el Govern renunciï prèviament a recórrer a l’article de la Constitució que li permet en última instància aprovar una llei sense votar-la. La successió de quatre primers ministres des del gener del 2024 ha desgastat de tal manera les relacions entre adversaris que el "canvi radical d’estratègia" que proclama l’entorn de Macron i Lecornu no té credibilitat i no és tingut en compte pels que l’haurien de considerar. Hi ha, per contra, el convenciment que cada vegada és més improbable aconseguir almenys les abstencions necessàries per aprovar un pressupost que, si abunda en la contracció de les partides socials com sembla inevitable, agitarà el carrer amb conseqüències imprevisibles i ampliarà la imatge de França com a malalt d’Europa.