Coneguts i saludats Opinió Basada en interpretacions i judicis de l’autor sobre fets, dades i esdeveniments.
El preu del triomf
La visceralitat d’alguns fans no vol acceptar que Chanel Terrero feia uns anys que buscava el seu lloc artístic
A Oscar Tusquets li encanta Benidorm. Considera la ciutat «un invent perfecte per a un fenomen nou que és el turisme de masses». Feia mig segle que la visitava, n’observava el creixement en vertical i n’analitzava l’evolució des de molts punts de vista. I va decidir pintar-la. Juntament amb fotografies d’Eva Blanch, la tardor del 2016 va presentar una exposició a Barcelona de la qual dues de les seves obres van viatjar després a la Biennal d’Art de Londres.
Conscient que nedava contracorrent, Tusquets Blanca admetia que la seva «fascinació per Benidorm escandalitza la majoria d’intel·lectuals i gent de bon gust, però és compartida per destacats sociòlegs, urbanistes i arquitectes per la seva activitat aparentment caòtica, però tremendament vital que es recolza en la seva estètica desconcertant però certa». La passió desbordant amb què l’Oscar defensava la seva obra feia desaparèixer qualsevol indici de dubte sobre la seva sinceritat malgrat la seva faceta provocadora, que apareixia quan exclamava: «¡Quants artistes han interpretat la bellesa de Venècia, però que pocs la de Benidorm!».
I tot i que aquell punt de trobada de jubilats reunits per l’Imserso podria aportar-li un toc decadent, per a Tusquets era al contrari: «A més d’interessant, és bonic». Tot i així, el seu ‘Gran Benidorm’ no va poder amb la implacable pandèmia que després de dos anys d’ensorrament econòmic veu aflorar ara la seva pobresa. Per intentar compensar-ho es va llançar el Benidorm Fest. I l’èxit del certamen per triar la cançó representant d’Espanya a Eurovisió va ressuscitar els anys daurats de les seves primeres promocions musicals. Va ser especialment als 60 quan convocava artistes emergents a qui facilitava la promoció per gravar un disc. El Dúo Dinámico, Julio Iglesias, Raphael o Víctor Manuel van passar per allà. I sense que fos requisit necessari, alguns dels que van aconseguir la Sireneta d’Or van ser convocats després per anar a Eurovisió com feien els italians amb el vencedor del Festival de San Remo.
La polèmica sorgida en la remodelada edició és també fruit de la força de la indústria musical, els drets d’autor, la creativitat de productors internacionals i la garantia que qualsevol èxit no tindrà fronteres perquè els clics digitals les van escombrar per sempre. Per això, plantejar un concurs amb decisió final mixta jurat - participació popular corre el risc en què va caure el festival i que ha acabat en un disbarat de què ningú pot recuperar-se perquè les xarxes, a més de contundents, també poden ser cruels. I si no, que l’hi preguntin a la guanyadora, que ha acabat donant-se de baixa de Twitter.
La visceralitat d’alguns fans actuals no vol acceptar que Chanel Terrero (l’Havana, 28 de juliol de 1991) feia uns anys que buscava el seu lloc artístic. La també actriu ha sigut la protagonista d’‘El guardaespatlles’ com a colofó a la seva presència en els millors musicals. L’ha dirigit Agustí Villaronga, ha ballat amb Shakira i ha actuat a ‘Águila Roja’. Tot en ella ha sigut voluntat, esforç i tenacitat des que va voler dedicar-se al que li disposa el seu sabor cubà, matisat per la introspecció de la Passió d’Olesa de Montserrat.
«He somiat que em tiraven un tomàquet», ha lamentat Chanel. I la sang ja és salsa gràcies al suport de la resta d’artistes damnificats. Ha quedat amb la Bandini per a una calçotada.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
