Ucraïna, pedra de toc de la seguretat europea

A l’espera que el dia 30 l’Administració de Joe Biden respongui per escrit a les demandes de Vladímir Putin es pot especular sobre el que passarà a continuació. Així, podem desitjar, per exemple, que ningú s’atreveixi a violar la legalitat internacional ni opti per la força per imposar el seu dictat, oblidant que Rússia ja ho ha fet directament i indirectament des del 2014, amb Crimea i el Donbass com a mostres ben evidents. També es pot somiar que Ucraïna trenqui la dinàmica de tensió creixent, declarant-se país neutral i, per tant, eliminant un dels principals arguments que Moscou fa servir per justificar la seva actual escalada. Igualment, també ens podríem autosuggestionar, fantasiejant amb la idea que tots els actors implicats en el conflicte acabaran abraçant la causa de la pau i es comprometran a resoldre les seves diferències asseguts en una taula, com si la violència no hi fos present des de fa anys.

Però si s’analitza la situació amb els dos peus a terra, tot sembla indicar que el procés va en una direcció molt diferent. Ucraïna és una casella del tauler de seguretat europeu que Moscou no pot perdre sota cap supòsit, tant per la importància de Sebastópol com a quarter general de la seva flota del mar Negre com per la vulnerabilitat que suposaria per a Rússia si aquesta casella passa a les files de l’OTAN. Els Estats Units, per la seva banda, no satisfaran les demandes russes –i molt menys per escrit–, no només perquè això suposaria hipotecar la sobirania ucraïnesa sinó perquè equivaldria a confirmar que Moscou té dret de veto sobre les decisions de política exterior i de seguretat de la meitat oriental del continent europeu. Si a això s’hi sumen les clares diferències d’opinió que hi ha a l’Occident col·lectiu (com es coneix en l’argot moscovita l’EUA-OTAN-UE), amb notables desacords sobre la possible resposta a una hipotètica invasió russa d’Ucraïna, només es pot suposar que Putin mantingui el seu rumb.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

Un rumb que, en tot cas, no apunta a una invasió en tota regla. Rússia no la necessita per, almenys, conservar la seva capacitat per bloquejar qualsevol deriva ucraïnesa contrària als seus interessos. Un atac massiu suposaria empantanegar-se en un escenari hostil, per al control del qual necessitaria no menys de mig milió d’efectius desplegats, sense cap garantia d’èxit. Implicaria, així mateix, l’activació de sancions econòmiques més dures de les sofertes fins ara, cosa que agreujaria una situació de malestar intern que tendeix a empitjorar.

A partir d’aquest mer càlcul, el més probable és que Putin apunti en la direcció en què, inconscientment o de manera molt perversa, li està assenyalant la Casa Blanca. Els missatges nord-americans airejats fins ara donen a entendre que només una invasió massiva suposarà l’aplicació de molt dures sancions. Traduït a la inversa, semblen indicar que accions militars d’abast limitat no comportaran una seriosa resposta occidental, ni econòmica ni, molt menys, militar. D’aquí ve que intervencions militars russes com ara atacs cibernètics, desinformació a gran escala, reforç de posicions a Crimea i al Donbass o fins i tot incursions d’unitats terrestres per tornar a controlar la zona de Mariúpol, cosa que li permetria assegurar-se un corredor terrestre des de territori rus fins a Sebastópol, es fan encara més probables. ¿On és la UE?