Real com la vida

Així que tot desprèn una aroma de joc senzill per compartir amb col·legues o amb qui et doni la gana, ideal per a adolescents. Però a mi em sona a l’enèsim assalt per conquerir el nostre temps i la nostra atenció. Tinc la sensació que ens estan –o ens estem– convertint en esclaus dels avisos i els missatges. Habitem en l’imperi de les interrupcions. És més, crec que els períodes de temps en què podem estar tranquils, tot i que sigui per avorrir-nos, prestant atenció a alguna cosa, a una sola cosa, cada vegada són més escassos. La glorificació de la multitasca és l’últim crit en enganys. I sobre la qualitat d’aquesta manera de socialitzar a distància, la veritat és que en tinc més que dubtes. Per completar el retrat del (gairebé) iaio ancorat en la nostàlgia, afegiré que un llibre, una pel·lícula o una conversa cara a cara les col·loco a anys llum. Perquè com que el temps, a desgrat nostre, és finit, no tinc cap dubte a l’elegir. Ara hauré de pensar com convèncer el meu net que mola més ‘L’illa del tresor’ que compartir una imatge de com et rentes les dents. Això sí que és real.