No sabíem el que ens importava el Kazakhstan

L’opacitat del funcionament intern del règim d’aquesta república exsoviètica no permet saber qui estava darrere de les protestes, que han portat el president Kassym-Jomart Tokayev a destituir Nursultan Nazarbayev, l’autòcrata que va dirigir el país des de la seva independència el 1991 fins que va cedir la direcció de l’Estat a Tokayev el 2019, tot i que va continuar retenint el poder al mantenir el càrrec de president del Consell de Seguretat Nacional i col·locar la seva mà dreta, Karim Massimov (ara destituït i empresonat), al capdavant del Comitè de Seguretat Nacional, que inclou els serveis secrets.

La protesta social va destapar la lluita soterrada entre l’elit del poder kazakh. Tokayev va témer la urpada de Massimov i se’n va deslliurar amb una jugada mestra. El 5 de gener va apel·lar a l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), liderada per Rússia, perquè l’ajudessin a combatre una amenaça terrorista de grups «entrenats a l’estranger», aspecte fonamental per aconseguir el primer desplegament de l’OTSC des de la seva fundació, el mandat de la qual no cobreix disturbis interns. L’endemà, desenes d’avions russos van aterrar amb 2.500 membres de les forces especials, mentre columnes de tancs travessaven la segona frontera més llarga del món, després de la dels EUA i el Canadà.

La Xina i els EUA es van quedar paralitzats. La gran incògnita era saber si una vegada dins, els militars russos decidirien mantenir-s’hi indefinidament. Es va posar en evidència l’extrema vulnerabilitat de la Xina per afrontar la crisi d’un aliat i el declivi dels EUA després de la seva sortida de l’Afganistan. Per a alleujament d’uns i d’altres, Tokayev va aconseguir controlar el país i està previst que les tropes russes i de l’OTSC, que només van protegir instal·lacions estratègiques, acabin la seva sortida aquesta mateixa setmana.

El Kazakhstan sempre va presumir d’una política exterior multidimensional de llaços ferms amb Rússia, la Xina, els EUA i Turquia. El festeig occidental i el creixent nacionalisme kazakh irriten Moscou, però no hi ha dubte que, després d’aquesta demostració de recolzament, si Rússia aconsegueix apuntalar el règim de Tokayev, el Kazakhstan es convertirà en un aliat més confiable. Els grans guanyadors de la crisi serien llavors Tokayev i Rússia, tot i que la caiguda de Nazarbayev pot ser una lliçó per a Putin.

Primer exportador d’urani, 12a reserva mundial de petroli, a més de gas, cobri, alumini, zinc, plom, plata i or, aquest país, amb una extensió de quatre vegades Espanya i 19 milions d’habitants, 3,5 milions dels quals són d’ètnia russa, genera el 60% del PIB de tot Àsia central i era considerat el més estable. No sabíem el que ens importava fins que no es va incendiar.

Les petrolieres nord-americanes Chevron i ExxonMobil tenen fortes inversions al Kazakhstan i la Xina l’ha convertit en el principal nus de comunicacions de la Nova Ruta de la Seda amb 19.200 milions de dòlars invertits (2005-2020) en transports –la línia ferroviària que ve a Europa, el gasoducte, carreteres–, fàbriques de panells solars, parcs logístics, eòlics, telefonia i d’altres. 

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

El conflicte va esclatar a Zhanaozen, a l’oest del país, on es troben els recursos petrolers més grans, els beneficis dels quals se’n van a la capital econòmica, Almati, i a la política, Nursultan (sembla que recupera el seu antic nom d’Astanà), cosa que genera una gran frustració. Es va estendre amb rapidesa i va desencadenar una inusitada violència a Almati –la ciutat més poblada, amb dos milions d’habitants i una creixent taxa d’atur i delinqüència–, amb la crema d’edificis governamentals i saquejos massius que van traumatitzar els residents.

Tokayev necessitarà alguna cosa més que força per mantenir l’estabilitat i fer front als desafiaments. Estroncar les ferides requereix el compliment dels compromisos socials deixats de banda i repartir els beneficis dels recursos naturals.