L’error de Joan Fuster

Si la denominació oficial de la llengua de les Balears va acabar amb català, no és perquè els mallorquins canviessin d’opinió sinó perquè menorquins i eivissencs es van negar a admetre que parlaven mallorquí. Català doncs com a mal menor i encara amb reticències, perquè no hi havia altre remei. A l’altre gran territori de parla catalana, en canvi, l’alternativa, l’opció, la lluita oposava català i valencià, primer d’una manera incipient i després cada cop més radicalitzada. Joan Fuster, el tutor, l’autor de mapes i camins, era per mèrits propis el líder de la primera opció. L’altra era segons ell producte del localisme i d’uns prejudicis sobre el gentilici ‘català’ que es doblegarien amb més facilitat si de passada i com si res substituíem sistemàticament la denominació de Catalunya per la de Principat i la de catalans estrictes per principatins. No es tractava només del nom de la llengua sinó dedues importantíssimes decisions més, referides al nom de l’antic Regne de València i a la bandera que havia d’esdevenir oficial. València va quedar descartat perquè la resta del país no volia passar per veí d’una capital que era vista amb suspicàcia. País Valencià hauria pogut imposar-se però, seguint Fuster, els que el reivindicaven no s’estaven d’associar-lo a Països Catalans, de manera que adoptar-lo suposava admetre’s com a parcel·la d’una realitat més gran, en el fons una submissió a Catalunya ni que fos simbòlica.

Notícies relacionades

¿I qui guanyarà el festival d’Eurovisió?

Acabar a cops de puny amb un maltractador

Josep Benet hauria aconsellat sense dubte als seus amics catalanistes de València que adoptessin el nom de valencianistes, si més no per ocupar una plaça de tanta importància i no deixar-la en mans de l’enemic. Però l’extraordinària intel·ligència estratègica de Benet s’estavellava contra les qüestions fusterianes de principi. Amb els principis no es transigeix. El racionalisme per damunt de les emocions. La nació és única. Res de franja blava a la bandera. La llengua dels valencians és el català i d’aquí no ens movem. Però d’aquí van ser moguts, perquè el blaverisme es va apropiar del valencianisme i el va convertir, no en signe d’identitat sinó en furiós anticatalanisme. De manera que sentir-se valencià començava, d’una manera que ara trobaríem pueril però que fins no fa gaire ha fet molt de mal, per renegar de qualsevol circumstància històrica o present, del més mínim accident o coincidència amb la catalanitat. Ser valencià començava per extirpar tot allò que fes ferum de català. No súbdits, no germans, ni tan sols parents sinó lluitadors contra el perillós enemic que ens vol engolir i privar de la pròpia personalitat. Contra aquesta devastadora onada no es podia lluitar. Aquesta onada es podia haver esquivat segons el pragmàtic mètode d’haver-se’n apropiat. Franja blava, ¡i tant! Valencià, i tant, i més que mai com a denominació pròpia i equivalent de la llengua comuna, ja que els valencians no són menys, saben viure molt millor i van forjar la preciosa i precisa valenciana prosa i ha donat, a més de papes a Roma, el poeta més gran de tota la literatura catalana.

Sense treure ni una engruna del mèrit a l’obra de Joan Fuster, no és incompatible refermar i reivindicar els homenatges que mereix, començant pel de la lectura de les seves obres, altíssim cim de lucidesa càustica, també és apropiat recordar en el seu centenari que les emocions no sempre ni a tanta velocitat es dobleguen davant de les raons.