¿Per què Macron pot perdre?

Fins a inicis de desembre la reelecció de Macron semblava assegurada. Disputaria la segona volta a un dels dos candidats de l’extrema dreta: Marine Le Pen, que ja va derrotar en les presidencials del 2017, o l’emergent Éric Zemmour, un populista il·lustrat –diplomat en Sciences Po i excronista de ‘Le Figaro’– que ha fet fortuna com a tertulià. Macron guanyaria contra qualsevol dels dos. Aquest va ser el cas de Jacques Chirac el 2001: va sumar dos rècords consecutius, la sanció més gran d’un president sortint en la primera volta (19,8%) i el percentatge més alt en la segona (82,2%) contra Jean-Marie Le Pen.

No hi ha encara a França una majoria d’ultradreta. Els votants, arribat el moment, acudeixen a les urnes amb una pinça al nas per evitar el mal major i recolzar el candidat que defensa els ‘valors republicans’. El problema per a Macron és que una candidata de la dreta tradicional es va imposar el 2 de desembre passat en les primàries d’Els Republicans (LR), hereus de la tradició gaullista. El seu nom: Valérie Pécresse, de 54 anys, exministra i actual presidenta regional de l’Illa de França. Els sondejos la situen en segona posició en la primera volta (17,9%-16,1%) davant de Le Pen i de Zemmour, que empaten en intenció de vot (15,4%-13,6%). Prenc com a referència l’enquesta amb més mostra publicada fins ara (10.928 persones).

En aquest context, el ‘factor Zemmour’ pot ser determinant: aquest ‘outsider’ no aconseguirà passar a la segona volta, però sí que pot restar a Marine Le Pen els vots que necessita per repetir la segona posició que va obtenir el 2017. El gran perjudicat d’aquesta carambola electoral podria ser Macron, el president sortint, que s’enfrontaria a una dirigent de la dreta tradicional, amb un partit estructurat i sòlidament ancorat al mapa municipal i regional de l’Hexàgon.

El taló d’Aquiles de Macron és que En Marxa –el moviment que va fundar a imatge i semblança d’una ‘start-up’ de la ‘nova política’– no ha aconseguit arrelar al territori. Si li guanya la partida Pécresse, representant de l’ala liberal i europeista de la dreta, seria la revenja de l’anomenada ‘vella política’ que Macron va derrotar el 2017. Es confirmaria, a més, una crítica que l’expresident Hollande va fer al ‘nou món’ que auspiciava Macron: «El vell món té un nom. Es diu democràcia, amb els partits, els sindicats, un parlament, la premsa... No comparteixo la idea que tot ha de desaparèixer i que n’hi ha prou amb tenir les xarxes socials».

Notícies relacionades

Plorar de pena

Les incògnites del 12M

I, finalment, un altre perquè de la fragilitat de Macron està lligat al seu propi perfil: va arribar a la presidència sense haver exercit abans cap càrrec electe, una cosa inusual en la política francesa. Macron és un producte de les elits: ‘enarca’ (Escola Nacional d’Administració), inspector de finances, gestor de la banca Rothschild, secretari general adjunt de l’Elisi amb Hollande i ministre d’Economia. La protesta dels ‘armilles grogues’ –un moviment que recull les fractures de la França rural– va evidenciar la falta de reflexos polítics de Macron: un president-alcalde sap que ha de corregir el rumb si cada dissabte es manifesta més gent en contra seu.

Ara Macron ha protagonitzat un altre episodi polèmic: en una entrevista amb un panel de lectors de ‘Le Parisien’ va dir que el que faria seria «‘emmerder’» (‘fotre’) els no vacunats i va qüestionar fins i tot que fossin ciutadans: «Un irresponsable ja no és un ciutadà». Les seves paraules es presten a una doble lectura: reforcen, segons els seus partidaris, el paper presidencial, i el rebaixen, segons els seus crítics. Més de 100.000 persones es van manifestar dissabte, 8 de gener, a tot França amb una doble consigna: «Macron, ‘on t’emmerde’» i «Paguem impostos, respectem la llei; ¡som ciutadans!». Valérie Pécresse va intervenir en la polèmica: «Caldrà acabar amb aquest quinquenni del menyspreu». La resposta: d’aquí tres mesos.