El canvi comença aquí

El Madrid vola encara a més altura. Quan posa el turbo, despentina qualsevol. Però per al Barça, amb tants futbolistes recuperats, comença de veritat una nova era. Xavi la va anunciar precipitadament a inicis de desembre. En realitat és ara quan s’intueix el canvi, amb la tornada de Pedri i Ansu Fati, amb la novetat de Ferran Torres, amb la competència en totes línies. Amb bons jugadors les grans idees són més fàcils de portar a la pràctica. 

Cara i creu

És una gran veritat que existeix l’estat de gràcia del golejador, ratxes de vent a favor, i és tan així que val fins i tot per a Luuk de Jong, que va tornar a marcar i de rebot. Acabarà per guanyar-se un tros de cor dels culers l’espigat davanter, que va tenir una altra actuació més que decent. En la rematada i en el joc.

El natural és que vagi gradualment deixant espai a Ansu Fati, com va succeir en l’última mitja hora. Fins i tot a Ferran Torres, al qual no li tindrem en compte l’estrena insípida. Massa inactivitat. També l’arrossegava Ansu Fati, però és clar, parlem d’un noi amb un do d’aquests que només es veuen als llibres de màgia. De cap, va marcar el petitó. Ni que fos neerlandès. 

Seguint amb els judicis individuals, Pedri va constatar que quan acabi d’enrobustir la musculatura s’adherirà a l’onze titular com una paparra i no hi haurà qui el tregui. Ja pot espavilar Frenkie de Jong d’una vegada. I Gavi no afluixa, tot i que rasca més que una barba de cinc dies. Li aniria bé arreglar-se una mica, l’expulsió el frega sempre. 

¿Aperturisme?

Notícies relacionades

Xavi: «Me’n vaig orgullós, el Barça s’ha tret els complexos»

Plorar de pena

De Dembélé no es pot dir altra cosa que bé, acceptable partit, però no al nivell del salari i la comissió que pretén per renovar. Ni que fos un príncep saudita. I Memphis és un altre que haurà de donar una estirada o es pot ancorar. Però és dia de lloances més que de retrets. En la foscor de l’Aràbia Saudita es va endevinar la llum.

Una nota final a compte d’això. La Federació Espanyola ja no parla d’empènyer cap a l’aperturisme quan justifica el desplaçament al país wahhabista, ni d’ajudar a modernitzar. Ja només parla de diners, del que proporciona als clubs que hi participen i als clubs modestos. S’agraeix. Allò altre sonava a feixuc cinisme. En aquest cas parlar de diners causa menys pudor.