Al lloro, que no estem tan malament. Episodi II

Potser José Bordalás, el reconegut tècnic del València, hagi sigut el primer en respondre al fibló verbal de Joan Laporta quan, en una nova versió d’aquell «¡al lloro, que no estem tan malament!» davant els penyistes, l’abril del 2008, a l’Hospitalet, mira de ficar por en l’ambient futbolístic.

Són molts els que pensen que encara no ha arribat el moment de treure pit quan el Barça, en efecte, segueix dins el fangar, econòmic i esportiu, i, no només no ha pagat encara un euro per Ferran Torres, sinó que ni tan sols ha pogut inscriure’l.

Xavi, amb el ‘presi’

Jo crec que aquest puntet d’altivesa de Laporta, secundat, per cert, per Xavi Hernández en la prèvia copera (no sé jo si Pep Guardiola hagués donat suport al gest de supèrbia del seu president), és molt poc català, més procliu el nostre país a treballar en silenci, aixecar l’empresa i, després, si hi ha ocasió (com va ocórrer, per exemple, en els meravellosos Jocs Olímpics) reconèixer, a nivell mundial, que no hi ha ningú millor.

És possible que Laporta, molt donat a les lones a la Castellana, a anunciar el fitxatge de Beckham o la continuïtat de Messi, pretengui generar amb aquest «¡hem tornat!» el mateix entusiasme que va provocar aquell «¡al lloro!» en els 864 penyistes del Congrés Mundial de Penyes d’aquell any. Els qui defensen tanta eufòria, diran, com diu Xavi, que s’apunten al carro de l’optimisme del president.

Suposo que a Xavi, a qui no volia Laporta i, ara, no només li ha concedit bona part dels seus desitjos com a entrenador sinó, fins i tot, algunes de les seves peticions com a mànager (com el fitxatge d’un metge de la seva confiança, quan el metge ha de ser de confiança del club i no de l’entrenador), li interessa estar a bé amb el president per continuar reconstruint el vestidor o ‘la família’, com ja comença a anomenar la plantilla.

Pèssims exemples

Família, per cert, que, en alguns casos, no sembla complir amb el codi ètic que el de Terrassa diu haver recuperat «perquè, quan hi va haver ordre, van anar bé les coses i, quan no hi va haver ordre, van anar malament».

Notícies relacionades

Desànim a Alemanya

Ábalos, víctima de tots... i de si mateix

No sé què pensaran els joves que pugen que un dels seus capitans, Gerard Piqué, digui «pocavergonya» a un soci i excandidat a la presidència del Barça. O que un nouvingut com Dani Alvés menteixi, en viu i en directe, dient que ell mai hagués tornat amb Josep María Bartomeu quan, a les 16.16 hores del 18 de maig del 2019, li va implorar, li va suplicar per WhatsApp, que el tornés a fitxar «per poder anar al Mundial de Qatar». O que un dels jugadors més cars (i fracassats) de la història del Barça, Ousmane Dembélé, demani 30 milions d’euros (només per renovar) després d’haver jugat cinc o sis partits (potser són massa).

«No és disciplina, és ordre», va dir Xavi el dia que va arribar. I exemple.